S'ha acabat, c'est fini, it's over

El 21 de gener va cloure –encara que algun diari ja la donava per tancada fa unes setmanes– l’exposició fotogràfica Retrats Músics Andorra, des del 28 de novembre del 2017 a la sala ArtalRoc. I amb aquesta exposició també es tancaven quatre increïbles, intensos i inoblidables anys.

Aquestes línies son, sobretot, per donar les gràcies a totes aquelles persones que d’una manera o altra ens han ajudat a portar a terme aquest gran projecte.

Sí, un gran projecte (una exposició de 66 retrats de gran format, un magnífic llibre i un inoblidable i emotiu concert). I ho dic amb satisfacció, amb orgull, alt i clar, per si algú encara en té dubtes. I sí, s’ha de dir, i sobretot, agrair, la inestimable i important aportació econòmica, que tant des de l’estament públic com des del privat ens ha arribat, i sense la qual, i no és discutible, el projecte hagués estat totalment inviable. Però també, i per mi tant o més important, gràcies al desig infrangible de tota la gent implicada, des dels quatre fotògrafs, el Lluís, el Robert, el Jose i jo mateix, a tota la gent que darrere bambolines ens han ajudat i atès en totes les nostres necessitats i demandes; als 66 músics que van posar pacientment davant la nostra càmera i, sobretot, als 23 que van acudir a la crida de l’Oriol i el Toni per portar a terme l’històric concert a l’auditori nacional d’Andorra.

També a totes les hores robades al marge dels nostres ja ajustats horaris laborals, familiars i altres compromisos del dia a dia, a les reunions fetes a hores intempestives, al desgast dels nostres artells trucant a no sé quantes portes, ja sigui per poder tancar el pressupost o que els músics s’involucressin en el concert; a no sé quantes nits en blanc donant voltes a incomptables temes i problemes, i per què no dir-ho també, gràcies a aquella profunda satisfacció de saber que estàvem escrivint una pàgina més de la petita gran història cultural del nostre país, tot i que, com sol passar moltes vegades, només es reconeixerà per la sorpresa veu d’un futur historiador. I tot, com va escriure el Manel Gibert al pròleg del llibre, per amor a l’art.

No han faltat pals a les rodes ni pedres al camí, però ho hem fet, tots, i hem demostrat que a Andorra es poden fer grans projectes transversals i de país.

I com a colofó final del projecte, el dissabte 13 de gener, 23 músics ho van donar tot per ficar la cirereta al projecte. No ho van tenir fàcil. Era un experiment en tota regla, un gran i genial experiment. Vuit temes de la memòria musical del país, tan dispars com una sardana, un cant popular, un parell de temes d’Eurovisió i, com no, l’himne nacional, tots arranjats per poder ser interpretats per grups formats aleatòriament per musics clàssics i del pop rock, molts dels quals no havien tocat mai junts. Per si fos poc, van sortir a l’arena sense la possibilitat d’haver fet un assaig general, i no perquè no ho haguessin desitjat, no. Gràcies, nois, vaig gaudir i de debò, i quan tot va acabar i ens vau fer pujar a l’escenari, per fi em vaig poder deixar anar i l’emoció em va envair. No ho oblidaré mai.

Gràcies a tots, del primer a l’últim. A tots els que heu fet possible aquest gran somni.