Carta d’acomiadament

Benvolguts empleats, bon dia.

Em dirigeixo a vosaltres per carta, donat que sé que és molt difícil reunir-vos a tots per motius d’agenda i conciliació familiar.

Com bé sabeu, jo soc de la generació que començava a treballar als 13 o 14 anys durant els estius, entre curs i curs escolar. I encara som vius i no patim trastorns de personalitat per haver-ho fet. Que coneixíem el valor dels diners perquè sabíem el que costava guanyar-los i que apreníem un ofici perquè començàvem des de baix i anàvem pujant. I quan en una empresa no hi estàvem bé, teníem el valor de parlar amb l’empresari i, si no hi havia acord, plegàvem. Però si et feien fora era un deshonor. Sempre l’honradesa i la veritat per davant. És cert que hi havia de tot, com a tot arreu, però eren una minoria.

I ara us deveu estar preguntant: tot això, a què treu cap? Fa centenars d’anys que en aquest país hi ha hagut gent que ha dedicat hores de la seva vida a intentar que fos millor, a mirar pel futur dels seus habitants, amb més o menys encert, segur, però amb el convenciment de fer-ho per un bé comú. I allò que anomenen Comú, que vol dir de tots, s’ha de protegir i s’ha de respectar perquè és el futur del país i de la gent que hi viu, i que han fet que Andorra sigui el que és, amb la feina de dècades.

Fa massa temps vam dipositar la confiança en vosaltres, perquè la societat havia crescut, s’havia modernitzat i necessitava gent responsable que es fes càrrec i administrés tot el cabal de diners, idees i mancances que anaven arribant. I per tot això es va convenir que se us pagaria us sou, que us vau atorgar vosaltres mateixos, per poder dedicar-hi les hores que fes falta.

En lloc de convertir-vos en servidors al poble, us heu inflat d’una mena d’autoritat, beneplàcit, consentiment, dispensa, llibertat, llicència, permís, poder, potestat, vènia, per fer i desfer al vostre gust, i heu utilitzat la suposada confiança que us han atorgat els ciutadans per usurpar i dilapidar gran part del benefici destinat a tots i lliurar-lo al benefici de pocs. A més a més, sense cap vergonya i amb la total impunitat que us heu autoatorgat.

I això ja ve de fa molt temps, però en els darrers anys la pocavergonya ja frega tots els límits de la raó: poliesportius a tot arreu que acaben ensorrats, túnels gegantins que quan s’acaben no hi passen ni les mosques, museus d’aigua que acaben riu avall, ampliacions gegantines i milionàries de centres de congressos, núvols d’edificis que no es fan ni es faran, ràftings que acaben sent parcs familiars, Naturlàndies inassumibles ni econòmicament ni turísticament, ca(n)sinos que no acaben de decidir-se, museus del Romànic que ja s’han fet petits abans de començar-los, thyssens que costen una fortuna de mantenir per la poca afluència que generen i cirques ruïnosos que només serveixen per falsificar estadístiques. Paguem dinerals a grans estrelles mundials per veure’ls actuar i que s’omplin les platees de convidats i els artistes locals han de fer-ho per amor al art.

I tot això per no parlar que en l’àmbit econòmic no heu complert ni amb les mínimes normes de gestió que vosaltres mateixos us vau autoimposar ni pel que fa als partits polítics, ni a Sanitat, ni a la CASS, ni a Govern ni tan sols a l’INAF.

Tan sols us heu dedicat a arruïnar el país a la vostra imatge i semblança i en benefici de qui sap qui, però no del poble en general.

I és per això que com que no heu complert amb la vostra tasca com a empleats d’un col·lectiu important, pel que fa a mi, quedeu acomiadats a partir d’aquest mateix moment.

De totes maneres, espero que tingueu la decència de no demanar cap mena d’indemnització i curseu, tots, una carta de renúncia amb reconeixement explícit de la feina mal feta i el no acompliment dels objectius pactats.

Au, bon dia tingueu.

Us saluda atentament,

Un dels vostres patrons.