Decidir universitat!

La polèmica pels títols irregulars té conseqüències desoladores per al prestigi acadèmic. La decisió sobre a quina universitat cursar els estudis no és un tema qualsevol donades les circumstàncies adverses que envolten el prestigi de la universitat del país veí. I parlo d’universitat de manera genèrica ja que a les universitats internacionals d’arreu no s’hi miren si la universitat espanyola on hi ha hagut darrerament concessions acadèmiques no merescudes és una o és una altra: el desprestigi afecta la universitat espanyola en general.

Els darrers esdeveniments en matèria de títols, ja siguin màsters, postgraus, o solament graus universitaris, concedits irregularment a membres d’un partit polític al país veí té unes conseqüències monumentals no explicades pels mitjans de comunicació, possiblement pel desconeixement de l’abast que poden tenir aquests esdeveniments per als mateixos mitjans. M’explico:

Imaginem un dels nostres estudiants que hagi estudiat a una universitat espanyola i que per la seva capacitat i qualificació acadèmica opti a una beca dels màsters de postgrau que ofereixen a estudiants estrangers universitats de molt prestigi com Harvard o Stanford. Aquestes universitats cada any ofereixen beques específiques per a estudiants acadèmicament destacats que provinguin d’universitats d’altres països. Això sí, han de ser estudiants amb bones o molt bones qualificacions acadèmiques. Si cada una d’aquestes universitats ofereix una mitjana de dues-centes places becades i se’ls presenten tres-cents o més estudiants a la recerca d’aquestes beques, la universitat que les concedeix utilitzarà per decidir quins estudiants entren o no, no només el barem acadèmic, sinó el prestigi i la garantia que el país on hagi cursat els estudis el sol·licitant sigui creïble, fet que ha quedat sensiblement malaurat a la universitat espanyola. Aquest estudiant quedaria a la cua de la sol·licitud i sempre per darrere de països com Alemanya, França o del nord d’Europa, i tot això obviant que en realitat l’estudiant de manera individual pugui estar més qualificat que els estudiants dels altres països.

El mal que fan actuacions com la viscuda fa unes setmanes a la Universidad Rey Juan Carlos tenen conseqüències molt importants i afecten els estudiants de manera notòria i paradoxalment afecta més els més notables, ja que són els que podrien optar a les beques. La imatge quedarà danyada durant molt de temps i l’afectació consegüent als estudiants, també.

Una cosa semblant va passar fa pocs anys quan també el país veí va haver de rescatar la banca. Aquest rescat bilionari no només s’ha de pagar amb el pressupost del país, és a dir, que l’ha de pagar la gent que hi viu i hi treballa; el mal major que com a conseqüència va tenir i del qual la premsa tampoc no se’n va fer cap mena de ressò va ser que l’índex de solvència de la banca espanyola va quedar seriosament reduït i, en conseqüència, els fons estructurals europeus destinats a fomentar l’empreniment i la creació de projectes tecnològics o innovadors es va reduir en la mateixa proporció que es reduïa l’índex de solvència esmentat. Els fons estructurals europeus es concedeixen en funció de diversos criteris i un dels més importants és l’índex de solvència de la banca del país receptor dels fons. Com a resultat, institucions com el CDTI, ENISA, ICEX, INFO, ICF, ACCIO, totes institucions destinades a fomentar el creixement empresarial catalitzadores dels esmentats fons europeus es van quedar sense pràcticament finançament, només per pagar els sous dels seus empleats.

El resultat és que molts projectes i empreses, alguns d’ells probablement creadors de riquesa i de llocs de treball, es van anar quedant als calaixos d’universitats i de centres tecnològics i de recerca, també fons de capital risc i inversors privats que sovint comparteixen les seves inversions amb les esmentades institucions van segur deixar els seus excessos de liquiditat ociosos. Tot això, evidentment, condueix a una atonia de país difícilment recuperable si no és a llarg termini.

Veient la barba del nostre veí cremar posem la nostra a remullar, i alerta: a veure quina universitat decidim.