Sobre ètica i estètica
Ha passat aquests últims dies injustament desapercebuda una notícia sensacional, per inèdita en aquest racó de món nostre –o potser no tant– i perquè encarna una certa manera d’entendre la cosa pública, que no nostra, i una certa concepció de la cosa cultural: la decisió del Comú d’Encamp d’il·lustrar la rotonda de Valira Nova amb una escultura concebuda casualment per la directora de Cultura del Comú. Ho explicava l’altre dia la competència, que alhora recollia la innocent, pintoresca satisfacció del conseller Rich en justificar el nyap. Com que la directora de Cultura és llicenciada en belles arts, li van demanar uns esbossos, “i entre tots en vam acabar triant un”, diu el conseller. Ocurrència, com es veu, genial que els estalviarà els, posem-hi, 2.000 euros que hauria costat encarregar la feina a un artista professional, on s’és vist. Per què anar a buscar a fora el que tenim a casa? Poc importa que a la directora de Cultura no se li conegui cap obra escultòrica a la via pública, ni que el sentit comú i la prudència recomanin contractar en casos com aquest un professional acreditat i encara millor a través d’un concurs públic, ni que la més elemental ètica –i per tant, estètica– política dicti no involucrar-hi la família. Es veu que l’equip comunal no només no hi ha vist res estrany sinó que li ha semblat oportuníssim. Així que suggerirem al Comú que en endavant encarregui a l'Honorable senyor cònsol les feines de topografia que es derivin dels projectes comunals. Potser es podria estrenar amb el nou Museu de l’Automòbil. Segur que els seus col·legues d’ofici aplaudeixen tan brillant i transparent iniciativa. Ja que hi som, la fusteria l’hi podrien encarregar a la cònsol menor, i eventuals peritatges, al conseller major. Ostres, tu, com és que no se’ns havia ocorregut abans!