Perill als estanys de Tristaina

A la vista dels subtils però no menys importants problemes que estan succeint al país, un d’ells despunta en la inquietant situació de la zona dels estanys de Tristaina i el problema mediambiental que es troba en potència.

Ja farà un any que a l’Estany de Més Amunt de Tristaina s’està impulsant un tipus de turisme aliè al que hauria d’aspirar a promoure el país. A partir d’una paradeta de caiacs i planxes per fer pàdel, pròpia de qualsevol platja turística, a Vallnord, des del sector d’Ordino-Arcalís no sembla preocupar-li el més mínim el perill que això comporta. A més, cal afegir que, per si no n’hi havia prou amb aquest tipus d’activitats a l’estany, s’hi ha realitzat una cursa de duatló en què una de les proves consistia a travessar els estanys nedant. Tenint en ment tot el que això comporta, com ara la presència d’una barca de motor de salvament, punts d’avituallament, més les valises de senyalització, l’empremta restant afecta l’estat del medi. Realment calia que la prova es fes en un estany de muntanya a 2.300 metres?

Els substrats dels estanys, sobretot els que es troben a alta muntanya, són fràgils i susceptibles de desenvolupar espècies invasores perilloses pel medi, generalment propagades per l’ésser humà, com seria el cas de l’alga Didymosphenia geminata, comunament anomenada didymo o moc de roca. Aquesta és considerada per la comunitat científica una espècie potencialment colonitzadora i de difícil erradicació.

La seva presència vulnera i malmet la qualitat de l’aigua i provoca consegüentment una alteració en la cadena tròfica, que perjudica severament el sistema aqüífer existent. Sort que la conscienciació realitzada per part de la població andorrana per mitjà de la recollida de firmes pot acabar de frenar l’absurda i desmesurada idea basada a instaurar més activitats als estanys com si es tractés d’una espècie de parc aquàtic. Prou massificada està ja la zona com per a sobre incitar encara més l’afluència turística als estanys incrementant l’acumulació de deixalles. Cal tenir en compte que això implica un impacte visual que distorsiona l’efecte que hauria de tenir a l’hora de de contemplar la natura. D’altra banda, cal dir que ni el Comú ni Govern imposen mesures per frenar aquesta tendència que uns quants del sector empresarial proven de realitzar ni sembla preocupar-los. Ara bé, sí que és cert que dins del departament de Medi Ambient hi ha persones implicades a mantenir l’espai lliure d’aquest tipus d’impacte.

Així doncs, hem de ser conscients que estem alterant i fent malbé l’autèntica essència que ens fa ser únics, l’entorn que manté viu l’interès cap a la resta: la natura que ens envolta és la nostra arrel i tirant endavant aquest tipus d’activitats amb un sol interès econòmic, l’únic que s’està incentivant i promovent és la destrucció del que tant aporta als nostres sentits i que tan poc li retornem en el seu contacte. La connexió amb la natura s’ha de promoure i mantenir des d’un sentit respectuós i amable. En canvi, el que s’observa des dels últims anys és un fenomen contradictori i irreflexiu envers la carrera de constructores i les grans estructures que es volen dur a terme i que tant contrast es contempla als ulls d’aquells que realment admiren la llum d’aquestes terres.

Som un país petit però amb grans paisatges a mostrar. Ara bé, en lloc de conservar-los es prefereix la massificació turística i la típica fórmula de seduir-la en un trencar constant dels paratges per una estètica que no respecta la mimesi de l’entorn ni el cuida. Tan sols segueix les línies monumentalistes de les ciutats. Per aquest motiu, cal promoure i exigir una campanya més rigorosa d’educació mediambiental i començar una forta conscienciació de la importància que té preservar l’espai natural i així mantenir dins la població i de cara a l’exterior una defensa pel seu equilibri.

Tanmateix, l’horitzó a contemplar es troba en les muntanyes que ens abracen i no en les atraccions exagerades i excessives que es volen embutxacar aquells que no entenen o han perdut el veritable missatge que hem de donar als països veïns i als més llunyans. Altrament, sent honestos, la cruel realitat mostra l’equívoc camí que s’està emprenent i que depenent de fins a quines alçades s’arribin, malauradament pot ser irreversible. Per acabar, hem de tenir en compte que els estanys no són parcs d’atracció sinó indrets atractius pel seu encant, quietud i pau.

Salvem Tristaina, salvem Andorra.