‘Presos polítics’ i ‘exiliats’... De debò?
“Les relacions de la Generalitat amb l’Estat es fonamenten en el principi de la lleialtat institucional mútua. Catalunya té en l’Estat espanyol i la Unió Europea el seu espai polític i incorpora les obligacions que deriven del fet de formar-ne part.” És un paràgraf de l’Estatut d’autonomia de Catalunya. Mentre cito aquest fragment em reconec a mi mateix que, segurament, aquestes ratlles faran sortir butllofes en aquelles pells més fines que no tenen ganes d’acceptar, legítimament, cap altra visió que no sigui la seva. Jo no soc català i no m’he sentit agredit pel meu Estat. Almenys en aquest sentit.
Avui, com sempre, intentaré escriure de la manera més fidel possible a les meves conviccions què és el que penso sobre el concepte de presos i exiliats polítics emprat per les persones que no estan d’acord amb els empresonaments dels líders independentistes. Jo tampoc estic d’acord amb aquesta mesura extrema de privar de llibertat, però, a diferència de la immensa majoria, tampoc estic d’acord que s’utilitzin aquests termes per definir els empresonats i els qui han marxat d’Espanya. M’explico.
L’Estat espanyol és el que és perquè, en massa, els seus ciutadans van votar una carta magna que dibuixava la realitat territorial i política que coneixem. Els diferents estatuts d’autonomia també van acceptar, des de les nacionalitats o comunitats, la realitat actual. Per tant, les regles del joc van ser acceptades a gran i a petita escala. El temps, però, ha revelat que aquella realitat ja no complau una de les parts. No entraré a valorar aquí els arguments d’espoli i de menysteniment per part de l’Estat perquè em manquen coneixements. Com a la majoria de ciutadans, per cert. Arguments en l’altre sentit, igual de convincents, també n’hi ha. Però la realitat és que es planteja un problema real d’encaix de Catalunya en un Estat, diuen, perjudicial pels seus interessos.
Així, els dirigents polítics catalans de torn organitzen un referèndum d’autodeterminació al marge de la legalitat que obté un “clar” resultat a favor de la independència (dos milions dues-centes mil persones, en un territori de set milions i mig d’habitants). Legitimats per aquestes dades, s’atreveixen a declarar unilateralment una independència que acabarà durant un o dos minuts. Un clar desafiament a aquella lleialtat institucional que esmenta el propi estatut català. Mentrestant, es van configurant, diuen, unes estructures d’Estat a Catalunya. Els esdeveniments es precipiten i comencen a arribar empresonaments preventius de la majoria d’aquells polítics així com dels principals líders del món associatiu proindependència, acusats de rebel·lió. Alguns decideixen marxar a l’estranger.
Molta gent va quedar esparverada amb aquest desenllaç. Gairebé ningú s’ho esperava realment. Jo sí. I no pas perquè tingui la bola de vidre sinó perquè em semblava lògic que passaria. Dic lògic i no necessari ni bo. Malauradament, he hagut de repetir moltes vegades aquell “i què esperaves?” Què esperàvem que faria l’Estat amb la constitució i l’estatut a la mà? Què ens pensàvem que passaria… que a Espanya farien veure que no ha passat res i que seurien a pactar un referèndum d’autodeterminació? Com si aquell conat de rebel·lió o cop d’Estat no hagués succeït? Què imaginàvem que faria el Tribunal Constitucional? I repeteixo: no estic d’acord amb els empresonaments.
Crec sincerament que els presos no són polítics ni els fugits són exiliats. Al meu entendre crec que aquests darrers són, a més, covards. No són perseguits per les seves idees com els presos i exiliats que ha deixat la història mundial. Ni la Rahola ni el Mas no hi són pas, a la presó, i pensen obertament el mateix. Bé, el Mas ja no tant… Tots ells han fet prova de deslleialtat i algú els ha castigat amb les lleis espanyola i catalana i el codi penal a la mà.
(Sort que ja vaig escriure un article sobre el que penso de l’Espanya actual i alguns lectors no em detestaran… tant.)