Avortament o coprincipat?
Aix, l’avortament. Els termes en què s’està conduint el debat, si és que se’n pot dir així, recorden perillosament als hem vist en la campanya del Brexit i, és clar, en l’esperpent processista. Per resumir: prometre una Arcàdia feliç contra tota evidència i apel·lant si cal a les mitges veritats, a les mitges mentides i a les mentides flagrants. Ni Europa li costava a la Gran Bretanya 400 milions d’euros setmanals ni el divorci li havia de sortir gratis. També el procés s’ha aixecat sobre mantres igualment falsos com que les empreses es quedarien a la Xauxa de Puigdemont i que Europa rebria amb els braços oberts una Catalunya independent. El Brexit i la independència eren objectius legítims; el que no ho és, de legítim, és mentir per aconseguir-ho. Els aprenents de piròman que atiaran d’aquí a les eleccions el debat sobre l’avortament haurien de jugar net i dir la veritat. I la veritat la va dir Martí dilluns, què hi farem: avortament i coprincipat són incompatibles. Estiguem o no a favor dels tres supòsits, només cal anar a l’hemeroteca i apel·lar al sentit comú per entendre que el copríncep episcopal renunciarà abans de sancionar una llei despenalitzadora. Ho ha insinuat l’arquebisbe Vives en alguna ocasió i en aquest punt no ens podem dur a engany. I després de l’episcopal vindrà el francès. Estem disposats a llançar-nos per aquest precicipi sense tenir la més remota idea del que hi ha al fons? De veritat algú pensa que no hi tenim res a perdre? Aquests son els termes justos del debat, amb les conseqüències raonablement previsibles de despenalitzar l’avortament. L’altra opció és fer un Romeva, convocar un referèndum i, si tot acaba com el rosari de l’aurora, dir que anàvem de farol. A veure si cola.