Totxo i societat

En temps d’innovació educativa podria ser el moment de crear una nova assignatura: Totxo i societat, o Edifici i societat si agrada més. Igual que s’estudia Individu i societat o Ciència i societat, podria incloure’s als programes escolars aquesta nova matèria que serviria per conèixer una societat contemporània a partir dels edificis que ha construït, i, sobretot, els que ha descartat, els que ha deixat caure, els que ha acceptat o els que l’han escandalitzat.

Andorra ha estat paradís de la construcció però ha tingut una relació complicada amb alguns edificis, una relació que retrata, defineix, la seva societat. Igual que tenim la Nova aproximació a la història d’Andorra, de Jordi Guillamet, o la Història digital d’Andorra, de Jordi Planellas, algú podria escriure la Història d’Andorra a través dels seus edificis polèmics (d’acord, el títol s’hauria de polir i escurçar una mica).

No és una ruqueria, cada capítol seria un autèntic compendi, com a mínim, d’història, política, sociologia, antropologia a més d’arquitectura i urbanisme. A més, tindria ritme i emoció.

El llibre podria començar amb un capítol llarg dedicat al casino: plànols del segle XIX, oposició de bisbes, intrigues polítiques i econòmiques, lluita entre parròquies... tot un ampli recorregut del XIX al XXI.

El segon seria estel·lar: el nou santuari de Meritxell. Anys 70, grups com els joves de Tribuna protestant pel projecte megalòman de Ricard Bofill i companyia. Fins i tot els prudents i catòlics membres del Cercle de les Arts i de les Lletres van mostrar la seva oposició al projecte, que tenia unes dimensions estratosfèriques i unia muntanyes.

Un altre capítol estrella dels edificis construïts amb polèmica: Caldea, avui un símbol, però que va haver de vèncer una oposició titànica d’alguns sectors.

Podria haver-hi capítols dedicats a edificis projectats i no construïts, descartats amb o sense polèmica. Amb polèmica gran, petita o mitjana. Capítols sobre la relació amb grans arquitectes. Els projectes de Gehry, ben polèmics i ben descartats, en podrien ser un: museu de la pau, arxiu, museu nacional...

Els edificis històrics enderrocats facilitarien també important informació sobre una societat que manté una singular relació amb el seu passat, amb la seva identitat i que construeix un futur sempre en gran: l’hotel Mirador, moltes bordes, la nova seu per al Consell General, la nova seu per a la Justícia.

Edificis expropiats amb molta polèmica, i amb un llarg procés judicial, com ara l’hotel Rosaleda, un cas curiós que explica la propietat hi havia un domini directe –un propietari– i un domini útil –un altre– i el preu del lloguer s’establia amb un antic i complicat sistema de preus de diverses matèries primeres.

Edificis històrics reutilitzats com ara Ràdio Andorra, el més polivalent de tots i candidat a seu de RTVA, museu de la ràdio i ara seu d’Exteriors. D’altres, condemnats a no tenir cap ús pràctic, com casa Rossell. The Cloud tancaria avui l’últim capítol del llibre, completa radiografia d’una societat en crisi i en transformació.