La veritat sobre l’acord d’associació
Bartumeu acusa Martí d’amagar la veritat sobre allò que Brussel·les (i Madrid) exigeixen per establir l’acord d’associació. Té tota la raó. Però la veritat és que Bartumeu també amaga la veritat sobre l’acord d’associació.
De fet, tots els polítics que defensen la signatura de l’acord d’associació amaguen la veritat. Per exemple, tots ells amaguen que l’acord d’associació comportaria un IVA general mínim del 15%. Ens tracten com a aquell nen petit a qui se li ha mort el gat i els pares li expliquen qualsevol fantasia. Però el gat està mort.
Vaig publicar un article al Bondia el passat agost exposant que l’acord d’associació amb la UE comporta que Andorra assumeixi plenament obligacions socials que no podem pagar. Ho vaig posar per escrit a l’agost i, molt abans, el president de la CASS va avisar que aquesta no podria fer front a les implicacions de l’acord d’associació. Amb això vull dir que no és cap novetat que l’acord d’associació comporti obligacions socials. Bartumeu ho sap des del primer dia que va defensar l’acord d’associació. Ara diu que Martí ho tapava. Un trist tacticisme polític perquè ell també ho ha amagat durant anys. Andorra no va enlloc amb tacticismes. És l’hora d’estratègia de país.
El problema amb Martí, i també amb Bartumeu, és que no tenen altra proposta que l’obsolet acord d’associació. No estan al dia. Fixi’s que Bartumeu acusa Martí d’amagar coses, que ell també ha amagat, i no proposa una alternativa a l’acord d’associació. Sols demana que la negociació s’aturi fins després de les eleccions. Per què? Per aspirar a entrar al poder i que ell portarà millor aquesta negociació. Però no té cap possibilitat de fer-ho millor perquè, com va advertir el ministre Borrell, si es vol jugar al pati de Brussel·les, s’han d’assumir les conseqüències.
El problema d’Andorra no és si la negociació amb Brussel·les la porta Martí, Bartumeu, Pintat o els tres junts. El problema no són les persones. El problema és que Andorra és massa petita i la complexitat de Brussel·les s’ha fet massa gran.
No és que ens hàgim de fer l’andorrà, és que som andorrans i no podem assumir aquesta complexitat.
La solució tampoc és fer o deixar de fer un referèndum sobre l’acord d’associació. És evident que cal un referèndum perquè el poble ratifiqui o rebutgi. Evident. Però un referèndum és un procés de validació popular a una solució, no és la solució. Quan un polític utilitza l’argument de fer un referèndum sobre una qüestió com a resposta, simplement demostra la seva covardia política. Perquè tot polític ha de proposar la seva solució, dir quina opció defensarà en aquest referèndum. Sí o no. No s’hi val allò fàcil de dir: “el que surti”.
Tampoc s’hi val la posició còmoda d’alguns consellers que recorren al victimisme amb l’argument de: “és que Govern no ens dóna les dades sobre les implicacions d’un acord d’associació, és que Govern no informa què es guanyarà i què es perdrà, és que Govern ens amaga coses”. Pensi que els darrers set anys, el Consell General ens ha costat a tots els andorrans uns 40 milions d’euros (com el túnel de Sant Julià), és a dir, que els consellers disposen d’amplis recursos per fer estudis vers el que pot comportar o deixar de comportar l’acord d’associació. Altra cosa és que ho vulguin fer. I si no en saben prou, no tenen dret a ocupar la cadira.
La posició de Candidatura Sobiranista és molt clara:
1. Andorra no es pot permetre les obligacions que deriven d’un acord d’associació i Brussel·les no té vestits a mida pels petits.
2. L’actual negociació del Brexit aporta una gran oportunitat per a Andorra perquè obliga a Brussel·les a reobrir models de relació basats en un modern acord de lliure comerç, inclòs el lliure comerç de serveis financers.
3. Nosaltres proposarem, durant la campanya electoral, un modern model d’acord tipus lliure comerç en línia amb el modern model que acabaran consensuant Londres i Brussel·les.
Vivim moments de grans canvis, tenim una gran oportunitat. L’acord d’associació queda simplement obsolet. El seus defensors, també.