Otegi i la ronya moral
És fascinant la quantitat d’amiguets i amiguetes que li han sortit els últims dies, també entre nosaltres, en aquest segrestador convicte i gran home de pau –en el sentit basc de la paraula– que és Otegi. “L’atemptat d’Hipercor no hauria d’haver passat mai”, recorden? Els altres atemptats, es veu que sí. És també fascinant la sincera alegria que els ha embargat arran de la sentència d’Estrasburg. Són casualment els mateixos que s’han escandalitzat com senyoretes eduardianes per l’acte de Rivera, Savater i companyia a la Molt Il·lustre (?) Vila d’Altsasu, on s’és vist, però a qui no ha fet cap nosa que per allà tragués la seva gepa patibulària el Carnicero de Mondragón, assassí múltiple amb disset morts al sarró. L’argument, ja saben, és que els naranjitos havien anat a Altsasu a provocar. Més o menys, com les noies aquelles que tenen la santa barra de sortir al carrer amb minifaldilla, oi? Tot plegat forma part, d’una banda, de la patològica atracció que el món abertzale ha exercit històricament en el sector indepe que ara talla el bacallà; de l’altra, del món al revés a què s’ha abonat el llacisme, i que explica que hi hagi amantíssims pares de família, pacífics caçadors de bolets, irònics lectors de Quim Monzó, puntaires de campionat i verdaguerians fans de Roger Mas que senten naturalment més afinitat amb el bon Otegi que amb el fatxa d’Ortega Lara vuelve a la cárcel. Era previsible que el PSOE de Sánchez s’apuntés a la devastadora immundícia moral que exhibeix una certa Catalunya. Trobar-te-la a l’oficina, a la barra del Facebook, als sopars amb la colla, és particularment depriment. I a sobre, quan arribes a casa t’has de dutxar per treure’t la ronya que esquitxen. Ecs.