Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de andresluengo

Andrés Luengo

Periodista

 

 

Otegi i la ronya moral




És fascinant la quantitat d’amiguets i amiguetes que li han sortit els últims dies, també entre nosaltres, en aquest segrestador convicte i gran home de pau –en el sentit basc de la paraula– que és Otegi. “L’atemptat d’Hipercor no hauria d’haver passat mai”, recorden? Els altres atemptats, es veu que sí. És també fascinant la sincera alegria que els ha embargat arran de la sentència d’Estrasburg. Són casualment els mateixos que s’han escandalitzat com senyoretes eduardianes per l’acte de Rivera, Savater i companyia a la Molt Il·lustre (?) Vila d’Altsasu, on s’és vist, però a qui no ha fet cap nosa que per allà tragués la seva gepa patibulària el Carnicero de Mondragón, assassí múltiple amb disset morts al sarró. L’argument, ja saben, és que els naranjitos havien anat a Altsasu a provocar. Més o menys, com les noies aquelles que tenen la santa barra de sortir al carrer amb minifaldilla, oi? Tot plegat forma part, d’una banda, de la patològica atracció que el món abertzale ha exercit històricament en el sector indepe que ara talla el bacallà; de l’altra, del món al revés a què s’ha abonat el llacisme, i que explica que hi hagi amantíssims pares de família, pacífics caçadors de bolets, irònics lectors de Quim Monzó, puntaires de campionat i verdaguerians fans de Roger Mas que senten naturalment més afinitat amb el bon Otegi que amb el fatxa d’Ortega Lara vuelve a la cárcel. Era previsible que el PSOE de Sánchez s’apuntés a la devastadora immundícia moral que exhibeix una certa Catalunya. Trobar-te-la a l’oficina, a la barra del Facebook, als sopars amb la colla, és particularment depriment. I a sobre, quan arribes a casa t’has de dutxar per treure’t la ronya que esquitxen. Ecs.

Compartir via

Comentaris: 2

Comentaris

El rei d’Aragó, Alfons I El Bataller, brillant conqueridor de Saragossa als àrabs, va morir sense successió directa. Com que no se’n fiava dels seus veïns castellans, ni gairebé tampoc de la seva dominada part navarresa va decidir donar el seu regne com herència a la Ordre dels Templers.
Aquesta disposició testamentària era contraria a la tradició i, en conseqüència, viles, noblesa i cos eclesiàstic aragonès es van resistir a acatar-la.
El problema es va aguditzar quan els navarresos, annexionats a l’Aragó des de principis del mil·lenni, aprofitaren el testament del Bataller per a separar-se’n, elegint un rei propi: el Senyor de Tudela, García VI de Pamplona.
Es va estendre el pànic a la cort aragonesa. Davant del temor de veure’s governats per un sobirà navarrès, els aragonesos van reaccionar elegint rei a una germà del difunt Bataller, en Ramir II el Monjo, bisbe de Roda i Barbastro.
Davant tots aquests moviments, el rei castellà, un fillastre del Bataller, va reivindicar l’herència aragonesa, causant encara més pànic a la cort saragossana.
Sense miraments, el fillastre va envair Saragossa i la Vall de l’Ebre sense que el Ramir II ho pogués evitar.
Amb tot aquest merder, el comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, es va afegir a la festa, enviant a Saragossa parlamentaris i guarnicions catalanes en ajuda del pobre monjo.
Si la successió aragonesa no es presentava prou problemàtica, si va afegir ara la Santa Seu, reclamant el testament del Bataller a favor dels templers i en contra del Ramir II. Embolica que fa fort.
Ramir estava desesperat. Envaït pels castellans, reclamat pel Pontifici, traït pels navarresos, i fins i tot, ja se’l volien ventilar la seva pròpia Cort aragonesa per ser massa tou.
Apurat de la vida, va fugir a la catalana vila de Besalú, lloc on segles després va néixer algun personatge que ell mateix es definia ronyós i fastigós. Ecs.
El comte Ramon Berenguer IV el va recolzar (al Ramir, no pas al ronyós i fastigós) i, amb l’ajuda d’aliats francesos, van recuperar el territori i castigar als rebels castellans.
Tornat com a triomfador als seus dominis, Ramir II va consumar matrimoni amb ànim de procrear descendència i assegurar la continuïtat del regne aragonès.
La cosa li va començar a funcionar. Va néixer la Peronella (alguns fan servir el nom inquisidor de Petronila). A la seva majoria d’edat, l’hereva va casar amb l’incondicional veí que va ajudar al seu pare a recuperar l’Aragó, en Ramon Berenguer IV, matrimoni que anys més tard serien avis de Jaume I El Conqueridor (no del ronyós i fastigós. Ecs).
Vuit segles després, l’Aragó s’ha convertit en una humil regió espanyola, orgullosa de ser terra conquerida, acèrrima defensora de seguir sent provinciana, i fidelment assimilada als encanteris centralistes. Tanta feinada per res.
I Besalú s’ha convertit en una vila natal d’algun personatge que ell mateix es defineix ronyós i fastigós. Ecs.
Que hi farem.

En vez de preocuparse por Otegui y sus amigos debería preguntarse como es que la recta y moral justicia, y rancia dicho de pasada, de su apreciado país queda una y otra vez en evidencia delante la JUSTICIA de fuera de ese país lleno de 'ronya' y 'fastigosos' herederos del franquismo que a usted tanto le gusta defender. I és que conla 'ronya' que desprenden sus artículos una ducha no es suficiente para ir limpio a dormir, por lo menos un baño de immersión. Ah y con jabon lagarto por supuesto.

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte