Sanchís, Arrimadas i els paleollacistes
El sector més paleolític de la tribu llacista va celebrar com un èxit incontestable la ridícula quota de pantalla, un peladíssim 6,9%, que va registrar l’entrevista a Inés Arrimadas emesa l’altre dia per TV3. Per a les bones ànimes processistes, que en el moment més vist de la nit tan sols hi connectessin 220.000 espectadors prova que Arrimadas és verí per a l’audiència i a la vegada, quina paradoxa, que Vicent Sanchís, que ja ens havia demostrat amb els líders processistes les seves habilitats innates per a les entrevistes genuflexes, baveta inclosa, és el Larry King del periodisme català. El cas és que hi ha 1,2 milions de catalans que no posen TV3 ni quan surt la líder del partit que van votar a les últimes eleccions. I això els sembla, als paleollacistes, una excel·lent notícia. Una altra victòria al sarró, després del referèndum a la búlgara de l’1-O i el mandat popular que en va emanar; dels resultats inapel·lables de les autonòmiques del 21-D i de la resolució del tribunal d’Schleswig-Hollstein. En això pensava divendres a la Puça en la presentació dels dos últims patracols de Gerhard Lang. L’historiador alemany va insistir en la suculenta hipòtesi que en la revolució del 1933 Pallerès i companyia es van posar al capdavant dels revolucionaris que pretenien, sosté, prescindir dels coprínceps –la sagrada independència!– per pur oportunisme i amb la molt noble intenció de conservar les poltrones. El síndic i els seus adlàters, que a l’abril se les prometien molt felices, van desaparèixer políticament del mapa a les eleccions de l’agost del 1933. Com Mas, el Molt Honorable Fugat i el vicari Torra, de victòria en victòria fins a la derrota final. Però a l’Arrimadas torna-te’n a Cadis no la va veure ni Déu, tu!