La salvació d’Andorra que aterreix Martí
La setmana passada Sindicatura va imposar el tràmit d’urgència per als tretze projectes i proposicions de llei pendents. Una vergonyosa acció que ridiculitza Sindicatura, ja que no existeix cap factor exogen ni objectiu que justifiqui la urgència de tots els projectes i proposicions de llei pendents. Sols existiria un factor arbitrari: l’interès de partit de DA. Aquest interès particular no és raó per limitar el dret d’esmena als projectes i proposicions de llei que l’article 62.1 de la Constitució atorga a consellers i grups parlamentaris.
Tothom veu que entrant més projectes dels que es poden processar i declarant el tràmit d’urgència que redueix els terminis i imposa precipitació, els consellers de petits grups es queden sense recursos per elaborar esmenes i treballar-les acuradament a les comissions legislatives. Tenim davant nostre una nova perversió institucional resultant de l’habitual actitud dictatorial en la qual cauen les majories absolutes. És el que passa amb la majoria absoluta de DA al Consell General, al Govern, a la cúpula del Consell General del poder judicial i a quasi tots els comuns.
El problema d’Andorra és que la Constitució i la llei electoral estan pensades per atorgar majories absolutes a la candidatura més votada, encara que sols obtingui un percentatge baix de vots. Com és el cas de DA, que amb poc més de 5.000 votants aconsegueix ser l’opció més votada i aconsegueix unes majories absolutes artificioses.
Els pares i mares de la Constitució van forçar que les candidatures minoritàries obtinguessin majories absolutes sota el convenciment que una majoria absoluta facilita la gestió de les institucions. Però en veritat les corromp, perquè desapareixen els mecanismes d’equilibri, de control i d’equitat.
La història està farcida de disbarats resultat de majories absolutes. La història d’Andorra mai havia acumulat tanta destrucció de pilars econòmics, tanta destrucció d’equilibris socials (sols cal veure la progressió de la diferència entre sous i lloguers) i tants plets, com els resultants de la majoria absoluta de DA.
La degeneració arriba a l’actual ridícul nacional, on les nostres institucions han quedat reduïdes a titelles dels mandats de la cúpula de DA.
Arribats a aquest grau de degeneració, Andorra necessita la unió de tota l’oposició en una única candidatura amb un punt programàtic central: el reforçament de la Constitució i la millora de la llei electoral per garantir institucions independents, robustes i representatives de la ciutadania sobirana.
Durant segles, Andorra va construir una forta identitat i una robusta sobirania gràcies a la bona política d’uns padrins que trobaven sòlids equilibris entre les visions de set parròquies i dos coprínceps. Gràcies a l’equilibri entre territori i Estat, mai es van fer disbarats com els de l’actual legislatura i mai va imperar una dictadura de partit sobre les nostres institucions com l’actual.
Nosaltres donem ple suport al front comú de les quatre forces de l’oposició parlamentària que dijous passat va fer pinya per dir prou a la degeneració institucional de DA. Un front comú format per visions diferents. Però si es fa pinya, serà precisament aquesta diversitat que enriquirà el procés per reforçar la Constitució i la llei electoral. Aquesta diversitat de visions és també garantia per resoldre la primera anella de problemes d’Andorra, com ara la relació amb la UE o la salvació de la CASS. Perquè la diversitat de visions assegura als ciutadans una informació transparent que obrirà les portes a formes de democràcia directa en la presa de decisions, via mecanismes de consulta prèvia, consulta vinculant o referèndum, on cada pensament polític exposarà la seva visió i la ciutadania decidirà.
Andorra necessita reconstruir la separació de poders, l’equilibri territori-Estat i una estructura institucional que blindi el poder sobirà del ciutadà.
Sols un front comú alliberarà Andorra d’un DA podrit d’absolutisme. Aquesta és la por de Toni Martí i és la salvació d’Andorra.