Un NotAllMen de manual

Una vegada vaig tenir un amic caribeny. Era mulat i en certa ocasió, en fi, li vaig demanar si havia experimentat en persona els tics racistes que es veu que pervivien als anys 80 i 90 al paradís castrista. “Pero... es que yo no soy negro”, em va respondre. M’hi va fer pensar l’entrevista que li van fer l’altre dia a Lilian Thuram: “El racisme és sobretot un problema blanc”, van titular-la. Naturalment, a una causa noble se li han de perdonar pecadets venials com aquestes generalitzacions que criminalitzen col·lectius sencers. A la redacció hem arribat a discutir si calia dir la nacionalitat d’un detingut albanès, precisament per “no estigmatitzar” –segons l’argot vigent– els nacionals d’aquest país. Ens repugnaria, és clar, sentir que els alemanys són genocides i els bascos, terroristes, i encara més que la sida és un problema homosexual o que els romanesos són captaires. Totes aquestes legítimes precaucions cauen sense manies a l’hora de parlar de la violència masclista. I és així com podem llegir elevades a la categoria de sentència ocurrències com que “si són ells els que violen, agredeixen i assassinen, alguna cosa hi tindran a dir”, que serien impensables aplicades a qualsevol altre col·lectiu. L’única forma que avui té un home de no passar per un masclista troglodita és a través d’una pública professió de fe feminista que inclou assumir la tara genètica –i la propensió a la violació i a l’assassinat– que comporta haver nascut amb el sospitós parell XY. I qualsevol discrepància respecte del dogma vigent –no diguem ja aquesta columna– és automàticament despatxada com un NotAllMen “de manual”, com diu la meva amiga Maria. Us heu preguntat mai si el manual no s’haurà rovellat i caldria anar-lo renovant?