L'art del regal
Regalar és un art, i com en totes les arts, hi ha gent que no ha nascut amb aquest talent. Però un bon especialista no neix, es fa. I necessita sobretot, empatia i mitjans. Com els del protagonista d’un capítol de la sèrie Gossip Girl que regala neu a la seva parella perquè ella somia que Nova York estigui de blanc el dia de Nadal. Per complir el seu desig, trasllada per mitja ciutat una enorme màquina de neu artificial i es palplanta a la seva casa a llançar flocs.
És un bon regal, millor que un fil dental, menjar per al gat o que intentar fer una obra d’artesania com aquell cendrer de fang que vaig perpetrar a l’escola pel dia d’un pare que no fuma. Al món també hi ha persones que mai s’han comprat un pijama i que de 6 de gener a 6 de gener van enllaçant models que no admeten canvi ni devolució. I mitjons. Hi ha parelles de les quals pots endevinar el temps que porten junts per la quantitat de mitjons que es regalen. Un parell: 10 anys; un paquet amb cinc parells: 20 anys. Una visita conjunta al Happy Socks: 25 anys. Així fins al final. S’hauria de buscar un adjectiu també a aquesta angoixa d’estimar algú i no saber què regalar-li. Així no és estrany que acabis obsequiant coses que en realitat t’agradaria oferir-te a tu mateix. Passa amb els llibres, que per una variació digna de Cuarto Milenio acaben a la teva tauleta de nit i no a la seva.
Tot i que si regalar és una virtut, fingir que t’agrada un obsequi requereix molta destresa. Irina Robles hauria de donar volta pels domicilis el 25 de desembre per seleccionar actors i actrius que serien presentats després per Josep Roig en roda de premsa. Hi ha interpretacions dignes de l’Animal Escola de Teatre. Somrius per no quedar malament, revises els regals i arribes a la conclusió que no et serveixen per res.
Fa alguns anys es va posar de moda regalar estrelles, des d’estels petits fins a supernoves. Es paga, es bateja i en queda constància amb un certificat i un mapa estel·lar. No és un regal tangible. Un Buda panxacontent de la sort, un drap amb una frase optimista de Jorge Bucay en punt de creu i un penjoll amb una pedra energètica els pots posar a l’habitació dels malendreços, però és complicat saber què fer amb una estrella de la Via Làctia que es diu “el meu xurri”. Aquí no serveix el “tiquet regal”, i a Wallapop rivalitzaria amb la crema corporal del Victoria’s Secret i l’aire condicionat Mitsubishi amb bomba de calor.
La millor solució és contactar amb Marie Kondo. Segur que sabrà què fer-ne.