Diari digital d'Andorra Bondia
Palacios, entre David Amat, al saxo, i Toni Fernández, a la guitarra: són Els Pali.
Palacios, entre David Amat, al saxo, i Toni Fernández, a la guitarra: són Els Pali.

Miguel Palacios, compositor i cantants de Els Pali: “No fem ‘flamenquito’, però mentre agradi, que li diguin com vulguin”


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: E. P.

La cita és dissabte a l’Auditori, amb un primer disc acabat de sortir del forn –‘Mi plano privado’– i una banda reforçadíssima amb secció de vent, baix i guitarra elèctrica, cors i, atenció, bailaora, la mexicana Valerie Aguilar. No són cap descobriment perquè Palacios, Toni Fernández, al baix, i David Amat, saxo i percussió, van quedar segons a l’últim concurs de la Fada. Però sí una excusa sensacional per pujar demà a Ordino.

Quantes vegades li han preguntat què hi fa un flamenc a Andorra?

Moltíssimes. Deu? Vint?

Per què ens sembla normal que un músic d’aquí toqui clàssica, ambient o death metal, però ens sobta que toqui flamenc?

És que no fem pròpiament flamenc. És veritat que l’arrel ho és, la manera de cantar. Però un flamenc de debò se’n faria creus que em posessin al mateix sac. I amb motiu. Prefereixo dir-ne fusió.

I amb què es fusiona?

Un cuarto de mi vaso tira cap al reggae. Parla dels amics que la vida et porta a deixar enrere. Quan canvies de ciutat, per exemple.

També s’atreveix amb el funky.

A Lo mejor pá mí reflexiono sobre aquests dies que estàs destruït, que t’arrossegues per la vida i ni una copa amb els amics ho arregla. I et dius: “Lo mejor pá mí, que me caiga un rayo en la tormenta”.

Per això caldria que fos Asterix. I gal. I vostè és de Barcelona. Algun tema que ‘popegi’?

Debes saber, sobre les relacions humanes, la família i els amics, que en la meva opinió són el secret de la felicitat. Com a mínim, l’única manera d’intentar accedir-hi.

N’hi ha que en diuen ‘flamenquito’, d’aquest còctel. Amb retintín. Com Sabina.

No és una etiqueta gens agradable, és veritat. Però al final el que faig és música i acceptaré la llufa que em posin. No fem flamenquito, però el que m’importa, al final, és que a la gent li agradi el que fem. El nom és el de menys. Que li diguin com vulguin.

‘Mi plano privado’ deu tenir un significat especial perquè dona títol a l’àlbum.

Una balada entre la bulería i el pop. La vaig escriure quan vaig conèixer el Toni: ara ja m’hi he acostumat, però al principi em deixava estupefacte que un noi cec toqués com ell. Tot eren preguntes: en què somies? I va sortir aquesta cançó. Quan li vaig passar la primera maqueta em va dir: “Ostres, tu, has descrit la meva vida!”

Alguna cosa a veure amb ‘Mi Idaho privado’, l’estupenda pel·lícula de Keanu Reeves i River Phoenix?

Ni la coneixia, la veritat.

D’on surt, el disc?

El repertori ja la teníem. Vam seleccionar-ne una desena. El procés s’ha allargat un any i mig, potser dos. N’hi ha de més ràpids, ho sé, però reunir els diners i trobar el temps per entrar a l’estudi no és evident quan et dediques a altres feines. El vam gravar a l’estudi de Marc Mas.

Un tema que apunti a single?

Li tinc un carinyo especial i estic molt orgullós de Besos de sal y limón, que parla d’una d’aquestes nits que se t’acaba escapant de les mans. A ritme de bulerías i amb un pessic de rock.

Primer disc i directe a l’Auditori, com qui es fa un Palau. No és anar massa ràpid?

És un somni. Pensa que vaig arribar al país encara no fa cinc anys. Vam començar amb el David, hem picat molta pedra i hem suat la cansalada, però al final hem gravat el disc i ara ens veiem a l’Auditori, el màxim a què podíem aspirar. De respecte en fa. Però és un orgull i una satisfacció immensa.

Tenen més facilitats, els músics del país, per gravar un disc i debutar en un escenari de primera fila, que si fossin per exemple a Barcelona?

Som pocs. I que practiquin aquesta fusió encara menys. Mestral i Rumband fan una cosa similar, d’arrel flamenca. En fi, que potser per això hem rebut molt de suport. Tothom a qui agrada aquest estil ens coneix i ens ve a veure.

Fa un temps augurava que el disc sonaria a mig camí entre Ketama i Kiko Veneno. Modèstia a part, suposo.

Què més voldria! Tant de bo sonéssim com ells! Paraules majors! Desgraciadament, hi estem a anys llum. I ho sé perquè ens encanten i n’havíem fet versions.

Existeix un flamenc genèticament pur, sense edulcorants ni conservants?

Si escoltes José Mercé o Niña Pastori, quan vingui a Ordino, veuràs que parteixen sempre del flamenc de veritat i canten sempre per soleá o per bulerías, o un fandango o un tango... No surten del cànon flamenc.

Envegeta?

L’arrel andalusa la tinc, però no l’he mamat, el flamenc, no l’he assimilat quasi per osmosi, com fan ells. No l’he cantat de petit al pati de casa. L’he escoltat pel YouTube! Camarón, és Déu? Ni a ell li agradaria que li diguessin això. Però és el màxim. Ho cantava tot, i ho cantava tot com ningú.

Deien mesos enrere que buscaven discogràfica per poder penjar les cançons a Spotify. L’han trobat?

Per Spotify i per tenir un mànager que ens donés una empenta. Per aquí ens sabem moure, més o menys. Ara el que voldríem és sortir. Però no. I mira que hem tocat portes.

Els ajuts estan bé. Però no els aniria millor una estructura que els acompanyés allà fora, com passa amb el teatre i l’ENA, i les arts plàstiques i la Biennal?

No em puc queixar. Si hem pogut gravar aquest disc ha estat gràcies a la subvenció del ministeri. A Barcelona no podríem ni somiar-ho, perquè de grups com el nostre n’hi ha 2.000. Aquí no diré que ho hem pogut fer a la primera, però sí a la segona. Per no dir el bolo a l’Auditori!

Van quedar segons a l’últim concurs de la Fada. La guanyadora, Lia Sampai, és tan bona com diuen?

Ho és. I té una veu preciosa. Però és difícil comparar-nos. Ella practica una cançó més tranquil·leta, amb guitarra i prou. Nosaltres som tres, amb guitarra, baix, saxo i cajón.

A l’Auditori l’acompanyaran vuit músics, corista i bailaora. No s’han passat?

Als assajos sonem estupendament, tot i que no és fàcil combinar tanta gent i que un instrument no en tapi un altre. Tenia ganes d’escoltar les nostres cançons amb tots els colors que li podrem donar amb la banda.

Andorra
concert
Auditori
temporada
Els Pali
Palacios
Amat
Toni Fernández
Mi plano privado

Compartir via

Comentaris: 1

Comentaris

Gràcies per aquest reportatge!

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte