Diari digital d'Andorra Bondia
Aguareles en una de les seves exposicions.
Aguareles en una de les seves exposicions.

Pep Aguareles se n’ha anat


Escrit per: 
Redacció / Foto: Jonathan Gil

El director de l'Escola d'art de la capital va morir ahir sobtadament; tenia 53 anys i el seu llegat com a fotògraf inclou projectes com 'Retrats, música, Andorra' i 'Tres visions, quaranta imatges'.

Dijous al migdia encara el vam veure a la plaça de les Arcades, parapetat rere la càmera i fent fotos de l’escudella. Com sempre que hi havia un acte a la capital: la cavalcada de Reis, la festa major, el Dia internacional de la fotografia estenopeica, el Sax Fest, on compaginava la fotografia amb la seva altra gran passió, que era el saxo… Qualsevol excusa era bona per sortir al carrer i disparar. I amb els anys devia reunir un material sens dubte monumental que molt pocs han vist. Pep Aguareles, en fi, va morir ahir a la tarda sobtadament i prematurament –si és que alguna mort no és prematura, és clar–. Tenia 53 anys i des del curs 2016-17 era el cap de l’escola d’art de la capital, on havia ingressat el 1992 per fer-se càrrec del taller de fotografia. Com és natural, la consternació ahir era colossal entre el gremi i també entre els alumnes que havien passat pel taller. La resumia el fotoperiodista Tony Lara: “Ell és el culpable que em dediqués a aquest ofici. Em vaig apuntar a l’escola per aprendre a fer anar una càmera, i el Pep em va obrir un món de possibilitats. Ell em va ensenyar a explicar el que passa amb imatges en lloc de fer-ho amb paraules, que mai no n’he sabut. Per culpa seva me’n vaig anar a Barcelona a estudiar, i encara l’altre dia, a l’escudella, em deia com se’n sentia, d’orgullós, de trobar-se exalumnes seus convertits en professionals”.

El mateix Lara el recordava ahir com el fotògraf meticulós, extremadament perfeccionista que va ser: “En la seva obra res no era casual. Estava tot rumiat, no una ni dues, sinó cent vegades, no disparava fins que tenia claríssim el que volia.” Ho vam comprovar no fa gaire al projecte Retrats, músics, Andorra que el novembre del 2017 va penjar a ArtalRoc, un exhaustiu qui és qui de l’ofici al nostre país, a vuit mans –amb Robert Verdaguer, Lluís Casahuga i José Otero, alumnes seus amb qui no va tenir manies a compartir autoria– que va culminar amb el memorable concert que va tenir lloc a l’Auditori el gener següent i en un llibre monumental. Un projecte sense precedents al nostre racó de món i que havia de tenir continuïtat amb un segon volum dedicat als artistes, i un de tercer, als polítics. Ja no seran, o com a mínim ja no seran amb ell. Però perquè ens fem una idea de la seva manera de treballar: a Retrats, músics, Andorra va fer pujar el bateria Tete Bazán al cap del Port, el va fer disfressar d’astronauta i va tunejar l’artefacte com si fos l’Eagle, el mòdul lunar de la nau Apol·lo. I tot perquè Tete li havia confessat que el seu somni era tocar a la Lluna! Al guitarrista David Sanz el va portar a Pessons, el va despullar, el va fer seure en un tamboret enmig del llac i apa, a tocar. Per retratar el costat zen del director de l’Institut de música, deia Aguareles…

Un lustre enrere, i ja aleshores acompanyat pel mateix equip, va fer a les Sessions Piaf un primer i marcià assaig de retratar les tribus urbanes que pul·lulen pels nostres carrers. Ho van exposar a la desapareguda galeria Riberaygua. Però la seva trajectòria arrenca als primers anys 80: es va formar a l’Institut d’Estudis Fotogràfics de la Generalitat, es va foguejar  amb el fotògraf publicitari Jordi Morgades i a l’estudi de moda de Jordi Blancafort, tots dos a Barcelona, i el 1989 va tornar a casa, primer al servei de fotografia del Govern, i des del 1992 a l’escola d’art. Al seu currículum destaca el premi a la millor col·lecció Off al Visa pour l’image de Perpinyà (2002) i un primer premi a la Nit de l’art (1996). Va protagonitzar deu exposicions individuals i va tastar el videoart amb el col·lectiu Paradise Consumer, i a banda de Retrats, músics, Andorra cal per acabar recordar aquí aquell llibre pioner que va ser Tres visions, quaranta imatges, amb Carles Esteve i Isidre Escorihuela, amb exposició inclosa al Museu del Tabac, i les col·laboracions a la revista Portella, on va practicar la fotografia pictorialista, als antípodes del fotoperiodisme de batalla, amb vocació de permanència i amb voluntat obertament artística que finalment ha sigut el seu segell de fàbrica. Com diu Lara, Aguareles mai no feia clic perquè sí. És una estupenda lliçó que ens deixa: no fer mai clic perquè sí.

Pep Aguareles
Número de vots: 88
Comentaris: 1

Comentaris

Excelent escrit. Agraim les mostres de condol i el tracte tan bo que li ha donat togs els sectors d.Andorra al nostre estimat Pep. Gracies de tor cor.

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic