‘La noche de 12 años’

Pepe Mujica va ser president d’Uruguai entre 2010 i 2015; va assumir el càrrec als 75 anys, després d’una dilatada trajectòria vital i una carrera política que va experimentar molts alts i baixos i que va incloure períodes de combat i de guerrilla durant les etapes de dictadura viscudes al seu país. Va passar un total de 14 anys llargs a la presó en diferents èpoques de la seva vida. De la darrera, la compresa entre 1973 i 1985, és de la que tracta la pel·lícula La noche de los 12 años.

Diria que molts de nosaltres hem sentit admiració per la figura de Pepe Mujica; i si no admiració sí un gran reconeixement i dosi de simpatia cap a un polític del tot singular que ha trencat molts motlles tant des dels aspectes en els quals va fer avançar el seu país com en la forma d’explicar i exposar les seves idees o amb la naturalitat i senzillesa amb la qual va exercir els seus càrrecs públics.

La seva és, pròpiament dit, una vida de pel·lícula; una vida de lluita i de superació d’acord amb la qual va construir una personalitat tan forta i una seguretat en si mateix fruit de les seves vivències que el van situar en aquells espais reservats només per als millors en els quals es diu realment el que es pensa, com es pensa amb fermesa i ell alhora ho assoleix amb el seu inconfusible estil proper i natural.

Arribat a aquest punt, personalitats com ell es converteixen en veritables creadors d’opinió, els seus discursos es comparteixen, les seves propostes s’accepten i arriben fins i tot a trencar murs; avortament, matrimoni entre persones del mateix sexe,.etc. Són persones com ell les que de forma efectiva fan canviar al món i aporten millores, benestar i felicitat (una paraula que tant empra) a la societat.

Tinc a casa un parell de llibres escrits al voltant de la seva figura en formats d’entrevistes, de reculls de discursos i de caràcter principalment biogràfic; tots dos són objectes d’apreciats regals i un d’ells està dedicat de forma molt càlida per un molt bon amic.

Són dos llibres als quals tinc molta estima. Fa uns dies vaig veure la pel·lícula La noche de 12 años, disponible aquests dies a Netflix amb motiu que era una de les candidates als Goya (va guanyar el premi al millor guió adaptat) i pel fet que em va interessar de nou aproximar-me a l’etapa en què l’antic guerriller tupamanaro que va ser el jove Mujica va passar reclòs durant 12 anys en unes molt extremes condicions. Algunes de les seqüències interpretades per Antonio de la Torre (actor en boca de tots els darrers anys) en el paper de Pepe Mujica produeixen una veritable sensació claustrofòbica de l’estat d’absolut aïllament a què va ser sotmès.

La pel·lícula acaba (i no es tracta d’espòiler, cregui’m) amb la idea de passar pàgina i mirar de nou endavant. Algunes de les seves frases amb relació a aquell període són senzillament formidables com ara: “Yo no pasé catorce años en la cárcel por héroe, pasé porque me agarraron, porque me faltó velociad para disparar. Me tocó perder y fue una manera de perder todavía con suerte”: Una altra: “Mandela se bancó casi 28 años de cana [presó] y yo 14 nada más. Mandela juega en otra liga”.

Finalment m’agradaria parlar del Mujica home social i quasi filòsof; ell ha estat un dels primers (i dels pocs) polítics que van incloure reflexions personals íntimes en les seves intervencions tot emprant també sovint termes com ara la felicitat o l’amor. I deixi’m que acabi amb una de les seves frases que més m’agraden: “Ya la palabra socialismo es bastante complicada. Simplemente alcanza con lo más chiquito; luchamos por la igualdad esencial entre los hombres. Las cosas que en política parecen verdaderamente gravitantes y no se pueden explicar con sencillez no son tan importantes.”