Diari digital d'Andorra Bondia
Albert Salvadó, escriptor: “Als 67 anys em vaig plantejar la vida de forma seriosa per primera vegada”
Albert Salvadó, escriptor: “Als 67 anys em vaig plantejar la vida de forma seriosa per primera vegada”

Albert Salvadó, escriptor: “Als 67 anys em vaig plantejar la vida de forma seriosa per primera vegada”


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Màximus

Ho va avançar a l’última edició dels premis Àgora: el càncer que quasi se l’endú a l’altre barri li havia donat material per escriure el volum que des d’avui mateix tenen disponible a Amazon, i que ens revela el Salvadó més autoreflexiu, el més intimista i, atenció, també el més humil. A ‘Vols viure?’ hi relata la metamorfosi que va experimentar, el descobriment del sentit de tot plegat i una lliçó per a l’esperança: mai no és tard.

De què parlem, quan parlem de ‘Vols viure?’ D’autoficció? D’autoajuda?

En un moment determinat, fa un parell d’anys, em van donar 48 hores de vida. Vols viure? és un intent d’explicar tot el canvi interior a què va donar lloc aquesta sentència capital.

Una sentència finalment commutada, com és obvi.

Sí, però va tenir un efecte decisiu: va fer que per primera vegada em plantegés la vida de forma seriosa. Després de 67 anys. Ja era hora. Com comença, tot plegat? Amb un càncer de pròstata i una insuficiència renal aguda. La creatinina se’m va disparar a l’estratosfera. Els doctors li van demanar a la meva dona: “El seu marit, vol viure, o no? Perquè si no reacciona en 48 hores, no hi ha res a fer.”

‘Vols viure?’, és un diari?

Té forma de dietari, amb fragments novel·lats i altres que tendeixen a l’assaig. M’he interessat òbviament per la meva malaltia i també per com som tractats els pacients en el sistema hospitalari, però al final, el tema de fons que traspassa tot el llibre és la llibertat.

La idea que ens ‘ven’ és que l’error consisteix a lluitar ‘contra’ la malaltia. M’ho haurà d’explicar.

Mai, mai hem d’anar en contra de res. Aquesta és la idea que ens donen contínuament: lluitar contra càncer, contra el diable, contra el comunisme o contra el nacionalisme. Nooo!

I què hem de fer, doncs?

El que jo dic és que l’únic que se salva és qui lluita a favor, no en contra de... Si t’entossudeixes a lluitar contra, acabaràs destruït, no en tinguis cap dubte. A partir d’aquí, arribo a una conclusió molt clara: el càncer no mata; el que mata és la ignorància. I el coneixement és vida.

Perdoni, però no ho acabo d’entendre.

És senzill. Quantes vegades has sentit a dir que el càncer mata!? És fals. I jo en soc la prova. El càncer no mata, el que mata és no entendre el que està passant dintre teu. Això és el que mata. La ignorància. Quan entens el que passa dintre teu, el càncer remet. Vigila, perquè és fort, el que estic dient.

Ho és.

Però és que en el meu cas ha anat així. I ho deixo clar en tot moment. Són les meves experiències, les meves reflexions i les meves conclusions. Ho diré d’una altra manera, que no m’expliquin el que han trobat, el que necessito és com s'hi ha arribat, allà, no el qu eh ha. En canvi, en aquesta vida sempre t’estan dient el que et trobaràs. Això és un error.

Per què?

Expliqui’m com fer les coses, no el que trobarem. Perquè cadascú trobarà una cosa diferent. Som éssers únics, però insistim a crear estàndards. Error garrafal! Des de fora ens poden ajudar, però no ens ho poden donar tot mastegat.

Ha trigat 67 anys a descobrir-ho, i ha hagut de superar un càncer per arribar fins aquí. Cal una patacada com aquesta, per ‘despertar’?

D’això em queixo. No hauríem d’arribar aquí si des de petits agaféssim els nanos i els eduquéssim no com ara, que els embotim el cap de coses, sinó que siguin capaços de gestionar naturalment els seus conflictes. Perquè només així no caldrà que arribin als 67 anys per descobrir coses que són òbvies.

No estarà receptant optimisme i actitud?

En absolut! Això són parides. El que has de fer és entendre’t i acceptar-te.

Què vol dir, “entendre’t”?

L’exercici de sortir d’un mateix, observar-se i fer-se la pregunta: ostres, jo soc aquest? Que no és el mateix que el que m’imagino que soc, ni el que em diuen els altres que soc, no. La gran pregunta és: per què soc com soc? I la temptació és buscar els culpables a fora: l’ADN, l’educació, el destí...

I no és així?

Potser t’has equivocat de pregunta i el que t’has de demanar no és per què ets així, sinó per a què ets així? Per a què ets aquí? La ciència dona resposta al per a què; els sentiments, al per a què. I quan descobreixes això, quin món es desperta!

Dedueixo que l’Albert de fa dos anys no li agradava gaire. Com era? Quines són les ‘obvietats’ que ha descobert?

Un ésser sovint arrogant, que reaccionava de manera absurda i estúpida davant de certes situacions perquè tenia una col·lecció de conflictes interns pendents de resoldre. I això és el que explico, amb una dosi de sinceritat considerable però que m’ha permès prendre’m la vida d’una forma totalment diferent.

Què fa ara, que no fes abans?

Viure. Tan senzill com això. Abans no vivia, senzillament. Abans habitava, em relacionava, feia coses... Però no vivia. Ara, sí. Gaudint de la vida. Si al cap del dia seus un moment i et demanes què has fet, avui, que et permeti dir que has viscut...

Aturar-me és un luxe que no em puc permetre.

No és un luxe, sinó un dret. I hauria de ser el normal, no l’excepcional. I en el meu cas era així. En fi, que m’ha costat molt agafar el to. N’hauré escrit una trentena de versions, fins que vaig adonar-me que el que em demanava el relat era un diàleg, entre un tal Albert i un hipotètic lector.

I el que havia fet fins ara? La seva feina com a enginyer, la seva obra com a escriptor?

És que no em coneixia. No sabia ni que existia. Soc el que era, evidentment, el que passa és que la visió que tenia de mi mateix no era la correcta.

Quan es va posar a escriure ‘El ball de la vida’ tenia una novel·la a mitges. Hi tornarà?

La vida no la portes tu, sinó que et porta ella. És quan acceptes un fet tan elemental que comences a funcionar bé. Aquella novel·la ha hagut de deixar pas a dos projectes prioritaris. Però la tinc encara al calaix.

Andorra
Albert
Salvadó
llibre
Vols viure?
càncer
pàncrees
Número de vots: 203
Comentaris: 5

Comentaris

Hola Albert, company en primer lloc m’ha na alegro molt de que tinguis superada aquesta malaltia jo estic superant el meu del còlon fa un parell d’anys i m’han baix surtin força bé. Sobre el teu relat publicat aquí no i estic del tot d’acord, cada persona es una amb si mateix, única i irrepetible per tan, las sevas penas, engoxas i petimens també seran unicas i per tan no podem posar en el meteix sac les penúries individuals de cadascú. Però llegiré el llibre i amb mes causa del teu pare et tornaré a escriure, mentres rep una forta abraçada Salut i endevant
Hola Ramon, Fa molts anys que ens coneixem. Vull dir-te que, justament, aquest detall que esmentes, que tots som diferents, és una de les realitats que exposo al llarg de “Vols viure?”. Com no pot ser de cap més manera. Si el llegeixes, ho veuràs. De manera que estem d’acord. Una abraçada amic.
Les paraules de l’Albert ens fan reflexionar sobre aquesta catarsi obligada que tothom hauríem d’abastar en un moment o altra de les nostres vides i tornar-nos a descobrir en la forma més primigènia del nostre vertader “jo”, que existeix soterrat pel contagi social i castració educacional que ens aniquila la nostra capacitat d’observar-nos tal com som.
Hola,buen día, soy Carlos y desde argentina quiero decirle al escritor que estoy totalmente de acuerdo con su comentario y que aunque la vida nos ponga muchas veces hay que seguir viviendo, y como dijo el gran maestro argentino,no te des por vencida ni aun vencido, muchas gracias por nisu historia MB
Ànims i espero que t`hagis reconciliat amb la tasca dels metges.

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic