El peix ja està venut?

Ja tenim les llistes aquí! Sentia ahir a la ràdio que el peix ja estaria venut. De debò? M’agradaria pensar que ben al contrari, ara comença la subhasta! Als valerosos candidats, molts ànims! I una mica d’envejeta sana, fruit de l’enyorança, perquè mirant enrere penses que hi ha grans dies.

Hi ha dies a la vida d’una persona que queden marcats per sempre en la memòria. Aquell dia, enorme, que vas decidir defensar unes idees. “Mambru se’n va a la guerra...” El dia en què, en el teu esperit, vas fer una entrada fracassant en el món de la política activa, la de debò, aquella de les professions de fe, els eslògans, dels programes que intenten resumir en un sol full DIN A4 anys de construcció d’un projecte de societat. Dies esgotadors de fotos de grup, de treball en equip, d’estratègia propagandística. És quan vas decidir creuar el Rubicó, canviar el teu sempitern rol de follonera oficial per llençar-te a l’acció, per esdevenir candidata. Una experiència impagable!

Ensobrat de programes, etiquetatge, visites a electors que –oh, sorpresa!– s’interessen pel programa polític que defenses i et demanen que passis per casa... Et creues amb tanta gent! Gent gran, gent jove, cadascú amb els seus problemes personals, gent a qui avorreixes i aguanten estoicament el discurs i gent contenta de poder explicar els seus problemes. Indiferència, simpatia, incredulitat i menyspreu... De tot, et trobes de tot en una campanya electoral.

I els mítings, la por escènica, els debats a la tele i a la ràdio? I les hores mirant de quadrar les despeses de campanya –que ja se sap, quan tens un pressupost limitat, per no dir inexistent, tot s’ha d’estirar el més possible i al més baix cost... I és que la política també és una història de quartos–. Per això no hi abunden els aturats, les mares solteres, els estudiants amb pocs recursos, tots els que passen gran part del mes sota la línia de flotació bancària.

I la disponibilitat? Un altre punt complicat. Cal disposar de temps fora de la feina, la família, els entrebancs administratius, les compres... Això també fa que s’eliminin molts candidats, començant per les dones. Us puc assegurar que no hi ha res més trist que la nevera d’un candidat o una candidata! A penes temps de menjar entre debat electoral i entrevista, a menys que t’atipis de la coca i el moscatell sobrant al final del míting.

L’angoixa quan vas al forn a recollir la coca per a la reunió amb la gent gran i et diuen que ha passat un senyor moreno i baixet a recollir-la... Fas repàs de tots els companys de formació. De fet, no és que n’hi hagi cap de tipus nòrdic, però fins que no localitzes la coca extraviada, quin mal de panxa... Avui ni coca per sopar!

Hi ha un altre col·lectiu que les passa magres durant la campanya electoral: els periodistes. A Andorra tenim un avantatge que no tenen als països veïns, on l’atribució dels espais electorals es fa en funció de la representació de cada formació. Aquí grans i petits, i des d’aquest punt de vista tenen les mateixes oportunitats. Com es tracta la informació sobre cada formació és un jardí en el qual no entraré. En funció del titular triat, de la fotografia, o del to de l’article o de la crònica, ens agradaran uns més que els altres. Però admetreu que tenen mèrit de ser a tot arreu amb la quantitat d’actes i performances previstos!

I per últim en la llista de damnificats de la subhasta: els soferts electors! Armeu-vos de paciència i poseu-vos les ulleres de precisió per mirar de destriar el gra de la palla, que us convé més a valtros personalment, i potser fora millor per a tots en general. Quan es tracta d’un brindis al sol i quan parlen d’una proposta seriosa i en clau de bé comú...

Fet i fotut, els qui s’estan fregant les mans són alguns opinadors de pa sucat amb oli i adeptes de les porres acompanyades d’un bon soparet!