L'estrany cas del candidat Nomen
L’estratègia és rebuscada però eficaç: es passa el missatge que les eleccions són cosa de dos, ho repeteixen ad nauseam els mitjans afins i l’autobombo a preu d’or de La Vanguardia, i es vehicula la idea d’un resultat incert perquè la victòria tingui un alè èpic. En realitat, tots sabem que el dubte és si Espot obtindrà diumenge la majoria absoluta o li caldrà crossa territorial. Algú s’imagina, en l’al·lucinogen cas que els números donin, que totes les altres llistes pactaran a l’estil del govern Frankenstein de Pedro Sánchez per fer fora Demòcrates? De veritat? Per això volem alçar des d’aquí la nostra copa en honor d’Eusebi Nomen, l’outsider, el sac dels cops amb qui tothom s’atreveix i a qui només les ocurrències estupendes de Clavera han salvat de ser declarat friqui oficial de la campanya. Nomen diu quatre coses, quatre, però molt clares i amb tanta insistència que acabarem sabent què comporten l’acord d’associació i el mercat únic. Si depengués dels que l’han negociat, encara no sabríem ni que hi ha acord en perspectiva. El problema és que el que ell diu és el contrari del que sostenen tots els seus rivals. Algú no sap de què està parlant o, triïn, algú menteix. Qui? Més ens val que sigui ell. D’acord: Nomen al búnquer seria probablement una temeritat. Però, no creuen que al Consell hi cal algú que no tingui res a perdre –ja ho va perdre tot en la jugada del 2011: li va sortir llufa– i capaç de dir tantes vegades com calgui que el rei va despullat? Vaja, que hi ha molts candidats però només hi ha un Nomen. I com li diu l’androide Ash a la tinent Ripley en un moment gloriós d’Alien, “no teniu cap possibilitat, però compteu amb tota la meva simpatia”.