Quan adoràvem el porc fer

Jordi Casamajor localitza a Ger una inscripció inèdita que invoca la divinitat ibera Urdalir.

Era el colofó que li faltava per rematar la trajectòria arqueològica més marciana de les nostres valls neutres: localitzar la inscripció d’una divinitat ibera i que a més fos inèdita, per donar-se el gust de reconstruir in situ el mateix ritual que va fer un rebesavi nostre de fa, posem-hi, 2.300 anys. I Jordi Casamajor se n’ha sortit, per si algú ho dubtava. Va ser a finals de febrer, a cert turonet, el tenen aquí baix, de la banda de Ger, a la Cerdanya, terra pròdiga en paleografia ibera: Pierre Campmajó, l’expert que estudia el nostre roc de les Bruixes, hi ha catalogat prop de 10.000 gravats d’aquesta època.

Doncs bé, resulta que Casamajor, que en té el cul pelat de trobar taulers enreixats, estels, cussols i creus votives, s’hi va topar tota una divinitat feta petròglif. I no una de qualsevol, no: Urdalir, el porc fer, presència habitual al, diguem-ne, panteó iber. Una representació que mai abans no s’havia localitzat a la Cerdanya però que el professor Joan Ferrer, màxima autoritat espanyola en paleografia hispànica antiga, considera cosina germana de la sèrie d’inscripcions iberes amb la invocació al mateix Urdalir que s’ha conservat a l’abric de Tarragón (València).

Casamajor s’emociona, amb tota la raó, evocant el sacerdot, xaman o bruixot que un dia es va plantar en aquell mateix racó i es va dedicar a gratar la pedra per escriure-hi el nom d’aquesta divinitat. “Els gravats del roc de les Bruixes no sabem quin significat tenen, tot són especulacions. D’aquest, en canvi, sabem fefaentment que és una invocació a Urdalir.” La diferència és notòria. Amb un matís: “no ens hem d’imaginar que els ceretans adoraven literalment el porc senglar. El consideraven probablement l’encarnació de virtuts que com a poble guerrer que eren admiraven, com ara la força i l’audàcia”.

La pregunta que més el fascina és com un iber –o ceretà iberitzat– de fa dos mil·lennis i mig coneixia l’escriptura: “No es tornen a trobar inscripcions literàries fins a mitjans del segle XIX, principis del XX. Jo mateix encara he conegut pastors analfabets. Però dos o tres segles abans de Crist vivia a la Cerdanya un poble que sabia escriure”. Sacerdots, potser? Els últims ibers que s’havien aliat a Cartago, que havien estat derrotats per Roma en el context de les guerres i que s’havien refugiat per aquí dalt, com suggereix Campmajó? Impossible d’escatir.

Per Casamajor no és menys emocionant haver trobat la prova pètria que confirma que el culte d’Urdalir, el porc fer –urde, en basc!– s’estenia també per la nostra banda del Pirineu. I és probable que el practiquessin els nostres rebesavis: “El jaciment es troba a escassos deu quilòmetres de la frontera, pel costat d’Encamp. Ceretans i andosins pertanyen a la mateixa cultura, i és absurd pensar que els rituals religiosos s’aturaven a l’actual frontera. És molt probable que els andosins també practiquessin el culte al porc fer”. La llàstima és que ni tan sols ell ha estat capaç de trobar una inscripció inequívocament ibera d’aquest costat de la frontera. Cosa que, adverteix, no vol dir que no en puguin existir.

Casamajor, en fi, insisteix que, com és habitual, el nostre ceretà va triar un roc especial per al seu gravat, obert a la vall i assolellat, un escenari del qual emana –assegura– certa espiritualitat, i sospita que ho va fer com un ritual íntim. Que no es tracta d’un santuari de l’estil que probablement va ser el roc de les Bruixes.

Com es veu, i com sempre que parlem d’art rupestre, quasi tot són pures especulacions: aquells homes no firmaven ni dataven les seves obres, i molt menys hi deixaven el llibre d’instruccions. I l’iber té el misteri afegit que és una llengua que es pot llegir, perquè se’n coneix l’alfabet, per això sabem que aquí dalt hi posa Urdalir, però que en canvi no entenem, no sabem, què significa: encara no se n’ha trobat la pedra Rosetta que permeti desxifrar-la. En fi, que si un dia d’aquests passen per Ger, pujant a mà dreta hi tenen el raconet d’Urdalir, el porc fer. Si s’hi enfilen, preguin si us plau per nosaltres.