Diari digital d'Andorra Bondia
Mossèn Ramon, amb el cartell del documental que es va estrenar ahir als cines Illa i que es projectarà comercialment a partir de divendres.
Mossèn Ramon, amb el cartell del documental que es va estrenar ahir als cines Illa i que es projectarà comercialment a partir de divendres.

Mossèn Ramon de Canillo: “‘Quan un nen entra a AINA, ja no en surt’: és el millor que m’han dit”


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Màximus

Hi han desfilat des del 1976 més de 25.000 nens i de 1.500 monitors. Nissagues senceres: els avis, els pares, i ara els nets. L’obra d’una vida que, encara que ara sembli mentida, va generar inicialment inusitades suspicàcies. David de Haro i Jaume Planella han fet possible ‘Entre muntanyes’, el documental que retrata l’epopeia d’AINA i que divendres s’estrena als cines Illa Carlemany.

Diuen que AINA té “màgia”, i que per això és diferent d’altres colònies. Quin és el toc de mossèn Ramon?

Que sol és impossible fer mai res. S’ha de comptar sempre amb els altres, des del que vaig rebre dels pares, a Bellcaire, passant pels anys al seminari, el temps a Organyà, i els 56 anys que porto a Canillo. He rebut molt. Moltíssim. I el millor de tot és poder-ho tornar als nens i als joves. Sembrar valors.

Quins, per concretar?

Conèixer el país per aprendre a estimar-lo. Contribuir a la convivència entre nens de diferents orígens i procedències: Virtus Unita Fortior. Creativitat: no tot es pot comprar a la botiga. El senderisme, la muntanya i el cant, importantíssim per fer grup, per integrar. La convivència! I respectar l’espiritualitat que cada nen porta de casa, sigui cristiana o no.

Quin lloc ocupa aquí la confessionalitat?

AINA està oberta a tothom, és ecumènica. És que ho diu l’Evangeli: hem d’acollir tothom. Sense distinció de fe, passaport ni origen social. Excursionisme, guitarra, foc a terra...

Sona molt xirucaire.

Absolutament. En la línia de Baden-Powell, Montessori, minyons de Sant Jordi. Xirucaire no m’ofèn en absolut. Vella xiruca, quantes hores passades, quanta alegria fas reviure al meu cor... Encara la canto, i amb orgull.

Quin és l’origen d’AINA?

L’inici de tot, vull dir. La meva vocació d’educador, que es realitza sortint de la sagristia i trepitjant el carrer. La guspira va ser un incendi que hi va haver al Pas de la Casa el 1975. Els pares es van trobar amb la necessitat de cuidar els nens a l’estiu. I me’n vaig cuidar jo, amb el casal Sant Cerni, al paller de la rectoria que vam refermar, amb la mare Maria, amb la Ramona de cal Martí i la meva germana. Quan va quedar petit anàvem a dormir al prat de Sant Joan i el 1982 inauguràvem la casa nova. No tothom ho va entendre.

Quines suspicàcies generava?

Si David no hagués tingut un Goliat al davant, s’hauria quedat en un gamberro que llançava pedres. Goliat el va fer créixer.

Qui era el Goliat d’AINA?

Polítics que deien que això no era cosa del capellà, que era un negoci de la rectoria, que era l’hotel que més treballava, cosa que m’ofenia especialment. No veien l’obra social. I que generava deutes importants. Era cert, però el que construíem valia molt més.

El temps li ha donat la raó.

No he buscat tenir raó. M’he limitat a fer camí, tirant pel dret.

Ha estat mai a punt d’abandonar?

No he fet mai res perquè la gent em donés les gràcies, sinó per complir la meva vocació, que era educar.

Els millors moments?

Com deia Toni Calvó, al cel sia: “Quan un nen entra a AINA, ja no en surt”. Veure els monitors dels inicis que encara estan arrelats a AINA i que ja tenen nets que fan de monitors produeix una satisfacció enorme.

Què li falta a AINA perquè sigui el que somiava?

Una persona que tingui les tres es que m’han dirigit a mi: la e d’escoltar el jovent, la e d’encoratjar el jovent, i aquesta és la funció del documental, i la e d’evangelitzar, no hem d’oblidar que l’Evangeli és el nostre GPS: G de grup, P de pregària i S de servir.

No es jubilarà mai?

Estic a les mans de mare de Déu de Meritxell... i del bisbe.

L’excursió preferida?

Dues: el llac de Querol, hi vaig anar a celebrar els meus 25 anys de capellà, tres dies tot sol. Una meravella. I la segona: quan dubtava si tiràvem endavant AINA, vam dir que si pujàvem el pessebre al Comapedrosa, ens en sortiríem. I amb el Pere Nadal, el Toni Moliné hi vam pujar, i tant que sí: tretze hores, un 5 de desembre del 1980. I el 19 de juny del 1982 inauguràvem AINA.

Que li dediquin una pel·lícula, no és massa?

El documental és un homenatge a totes les persones que han construït AINA, començant pels pares que m’han confiat els nens. Al Pere Canturri, amb qui vaig començar als campaments del Consell General: amb ell vaig mamar el que es podia fer amb el jovent a l’estiu i a la muntanya.

Ja era hora que es pogués reservar plaça per Internet.

Sí. Per això cal que entri gent jove, que són els que hi entenen.

Ja que el tinc aquí: el roc de les Bruixes, ha d’estar obert, o no?

S’ha de poder visitar, però se n’ha de conèixer també la llegenda. Si no, no val la pena de pujar-hi, la veritat.

Andorra
AINA
mossèn Ramon
Planella
Haro
entre muntanyes
documental

Compartir via

Comentaris: 1

Comentaris

Això vaig pensar jo la única vegada que hi vaig anar, "d'aquí no en surto". Dec ser l'únic que té un mal record de la experiència.

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte