Homo Animalis Robot (II)

Si camines per la vida des d’un punt de vista d’observador veuràs una de les majors tragèdies de la raça humana: la desaparició del propi humà. Després de mil·lennis d’existència on l’home ha hagut de combatre contra l’entorn advers per sobreviure, apareix a l’escenari del món un rival que amenaça l’estabilitat de la natura humana, el mateix home que batalla contra la seva essència i, disgustat per la seva imperfecció, decideix convertir-se en una màquina robòtica per sentir-se l’animal més poderós del regne de la vida. O potser, sense ser conscient, ¿per autodestruir-se i entrar en el nivell més baix de la seva evolució?

Aquest ha estat des de sempre un dels somnis de l’humà: arribar a la màxima perfecció, tenir propietats divines, ostentar poder sobre les circumstàncies, la natura i els altres homes. És el vell conte de “la pedra filosofal”, “l’elixir de l’eterna joventut” o “el superheroi”. Un anhel humà que consisteix a assolir el nivell més elevat del seu potencial, convertint-se en amo i senyor de la vida. I en aquesta eterna recerca arribem al segle XXI, l’època de la tecnologia i la intel·ligència artificial, i l’home decideix transformar-se en un robot, en un androide, en una màquina perfecta. Creu que així serà perfecte i tindrà domini sobre tot el que l’envolta. O això és el que ens han fet creure, o ens han obligat a creure.

Si l’home del segle XIX era l’homo consumitis, que deia el filòsof Erich Fromm, al d’aquest segle el podem anomenar homo animalis robot, ja que el seu tarannà diari és més propi d’una màquina que d’un home. Tota forma de pensament i d’actuació es redueix a ordres preestablertes, codis ja programats, maneres instrumentals i funcionals, deixant de banda la intuïció, la naturalitat i el sentiment. Avui en dia preval la raó per damunt del cor, quan el veritable cim del potencial humà només s’aconsegueix unint la raó amb el cor i anant els dos de la mà. És curiós el nom que he triat per descriure l’estat actual de l’individu de la nostra societat. En els tres termes –animalis, homo i robot– estan els tres estats d’evolució per on l’home ha passat en la seva història. D’animal a home, i d’home a robot. La pregunta que sorgeix mirant el nostre temps actual és si l’home ha evolucionat. Si ser un robot és sinònim d’evolució, plenitud, benestar i felicitat. Si convertir-se en màquina i deixar de ser humà ens millora o ens perjudica. I si realment viure i pensar com un robot és l’estat de perfecció diví al qual sempre ha volgut arribar l’home.

La diferència entre l’home humà i l’home robot és la consciència d’ell mateix. L’humà té una mirada interna cap a ell mateix: autoconsciència. El robot no és conscient que existeix, actua per ordres i creences que li han programat a la ment, vivint una vida robòtica, maquinal i sense sentit. Així és com ens sentim la gran majoria, morts en vida, perquè vivim, sí, però sense presència del que vivim. Hem perdut la consciència d’estar, de connectar, de sentir amb el que vivim. Tot s’ha convertit en un estar per estar. Passen els dies, les hores i no som conscients del que vivim. Perquè tot es fa ràpid i per un resultat instrumental, mai per una decisió pròpia. Tot és robòtic. Menges, parles, fas l’amor, camines, llegeixes, cuines, condueixes, jugues, treballes... i tot inconscientment, sense estar-hi tu, només el teu cos, la teva consciència i el teu esperit estan adormits, sense presència. I és això de veritat la perfecció humana?

És això l’estat més elevat de l’home que ens apropa als Déus? Com deia al principi, fes una observació per la vida. Fes un passeig pel carrer i mira els rostres de la gent, el seu estat. Hi veuràs robots, gent caminant abstreta i perduda, amb una mirada sense horitzó. Aquest és l’homo animalis robot, el fenomen en el qual ens han convertit.