La devastació moral de Catalunya
En els 20 anys, mare meva, que fa que ens coneixem –des que vam aterrar en aquest país!– hem coincidit en dues ocasions. En les nostres opinions, vull dir. La primera, posem que cap al 2004, quan Messi començava a prodigar-se al primer equip del Barça i anàvem a veure’n els partits al bar del Novotel. Joves i llestos com érem, li vam vaticinar un futur sideral tot i que, tot sigui dit, a mi em semblava que li faltava gol. En fi. La segona va ser la setmana passada, a compte del sensacional tuit porcí de la senyora aquella que va ser presidenta del Parlament català. A mi, com al meu amic A., em va semblar que no n’hi havia per tant, i que, efectivament, dir el nom del porc a l’adversari polític és una minúcia per als estàndards d’aquest forat negre, d’aquest país moralment devastat que és Catalunya: un país en què el 28 d’abril un milió de ciutadans va votar ERC, que hi concorria en semicoalició amb aquest campió de la democràcia que és el Bildu del bon Otegi, segrestador convicte; un país en què Junts per Catalunya –que concorrerà a les europees amb un altre condemnat per segrest, Gonzalo Boye, com a número 1– va rebre mig milió de vots més més, i un país que secunda sense gaires manies les vagues convocades pel sindicat que lidera Carles Sastre, “gran reserva de l’independentisme” per als bons catalans estil Grasset però –detallet de res– condemnat al seu dia per assassinat. En aquest paisatge moral amb tuf de femer en què dos segrestadors i un assassí obtenen l’aval entusiasta de milions de ciutadans, convindran amb mi i el meu amic A. que dir-los porcs a Arrimadas i companyia, més que un insult és per comparació una carícia amistosa, per no dir amorosa.