Viure o existir

Darrerament he llegit i escoltat entrevistes de representants del sector comercial del nostre país i alhora una del president de l’Associació de Comerciants del Fener Boulevard i vicepresident del Shopping Mile queixant-se de la davallada de vendes en els seus establiments. Mencionaven el pla estratègic per al turisme de compres i es criticava ciutadans del país que demanen la devolució de l’IVA de productes comprats fora d’Andorra.
De fet, crec que és més aviat normal i molt comprensible que el consumidor busqui els preus més barats, a vegades fins i tot en detriment de la qualitat del producte; molts sous actuals així els hi obliguen i si recordem que la força d’Andorra era, fa un temps, oferir preus més atractius, ara ens toca jugar amb les regles que gairebé vam inventar, encara que ara ja no ens convinguin.
Si observem l’evolució del comerç a Andorra, ens adonem que la bonança propiciada pels diferencials de preus i la manca de productes estrangers a Espanya va suposar un període excepcional del qual els comerciants andorrans es van beneficiar hàbilment adaptant-se a les favorables circumstàncies presents sense, però, preparar un futur que podia canviar. El món és fràgil, Andorra encara més, i com era d’esperar la conjuntura va canviar i el diferencial de preus va anar disminuint,  la societat andorrana  per a qui cada dia havia de ser millor es va anar empobrint amb els constants augments de lloguers de preus, no de sous, i la comercialització de nous  productes a Espanya. Andorra ja no era una excepció. En l’àmbit comercial no tenim pràcticament res més a oferir que no tinguin els nostres veïns o altres indrets del món. Ens caldria, doncs, amb una  mica d’imaginació, aportar al visitant allò que l’encurioseix, i al ciutadà andorrà allò que li dona un qualitat de vida digna. Aquests són els dos eixos sobre els quals hauríem d’apostar.
The Shopping Mile i Fener Boulevard, que concentren i xuclen gran part  de l’activitat comercial d’Andorra, ben poca cosa tenen d’andorrà. Una milla de comerços franquiciats amb rètols i anuncis en anglès. Som un producte, una marca, gairebé res més. Ens hem emmirallat i anivellat amb el comerç globalitzat, i si no fos per les muntanyes i el paisatge, que també anem ocultant, el visitant ben poca diferència veuria amb tants altres indrets del món.
Recordo que quan es parlava d’enderrocar les bordes de Cal Prat a l’encreuament del carrer de la Unió i de l’avinguda del Fener, li vaig dir al president de l’Associació de Comerciants del Fener Boulevard, aleshores propietari de les dues modestes bordes, que en lloc de fer-hi un aparcament, em semblaria assenyat guardar-les i adequar-les per ubicar-hi un lloc de trobada, un fòrum cultural amb exposicions de fotos, xerrades i conferències, tasts de vins o xocolata, o simplement un lloc on poder retrobar-te amb amics i fer petar la xerrada. No solucionaria la crisi actual, però aportaria una mica  d’animació, de caliu, un lloc agradable i cèntric, un espai de vida, en tot cas molt més que allò que aporta un trist aparcament.
Fa uns dies, en una xarxa social es va penjar velles fotos de persones reunides a l’entorn d’unes taules dels desapareguts bar Burgos d’Escaldes, l’antic Hotel Casino i Valira o de la vella plaça de Sant Julià, i  vaig pensar que representaven allò que Andorra ha perdut i hauria de retrobar, una certa serenitat, allò que els espanyols anomenen sosiego, un cert art de viure.
Viure,  i no solament existir.