La Biennal, l’obscenitat i Sergi Mas
L’urinari de Duchamp. Això em suggereix la Biennal, amic Faust. L’urinari, que tenia gràcia fa un segle. Però, és clar, plantar avui un urinari a la galeria és la cosa més convencional que pot parir un artista. I no altra cosa que urinaris són aquests artefactes hipertrofiats que s’han convertit en regla a Venècia: fa anys va ser un tanc; aquest toca un jet privat posat del revés, o la barca a bord de la qual viatjaven no sé quants centenars de refugiats que van morir ofegats al Mediterrani. La coartada no importa: l’artista conceptual treu el dit degudament llepat per la finestra, comprova d’on bufa el vent i perpetra una instal·lació sobre, no sé, l’empoderament femení, la crisi dels refugiats, la sostenibilitat mediambiental o, aix, el consumisme. L’altre dia vam fer un brainstorming i se’ns van ocórrer unes quantes intervencions potencialment venecianes, per aparatoses, per oportunistes, per banals i per obscenes: buidar un canal i plantar-hi els cadàvers d’uns quants sirians, de manera que el visitant se’ls anés topant al llarg de la instal·lació; escenificar en viu una decapitació d’aquelles que practicava el Daesh, amb un jihadista de veritat, o, en clau andorrana, traslladar-hi pedra a pedra el pont de la Margineda, així resoldríem la nosa que sembla que el pont els fa a tants. Missatge: amb el patrimoni fem els que ens rota, i què? Però l’autènticament revolucionari, vam convenir, seria portar-hi Sergi Mas, taller inclòs, i tenir-lo els sis mesos de Biennal cisellant ex-libris in situ. S’imaginen? Perquè sí, sense aquestes ridícules i pretensioses coartades que embruteixen el que toquen. La resta, em temo, són urinaris, i la merda d’artista –o l’art de merda– ja la va inventar Manzoni fa 60 anys.