Pobre, pobre Tarradellas
De l’únic lloc on no es torna mai és del ridícul. Ho advertia Tarradellas a compte potser d’aquell episodi en què Xirinacs el va anar a veure a la Generalitat, disfressat amb xiruques i camisa de llenyataire: “Què, mossèn, d’excursió, avui!? Bé, quan torni ja em trucarà”. Tarradellas es deu remoure avui a la tomba si veu la competició en què s’han embarcat els seus hereus: a veure qui fa el ridícul més monumental. Serà difícil de superar l’esperpent de Mauthausen. Però el llacisme té la rara habilitat de convertir cada pas en direcció als cims de la ignomínia en una victòria èpica. I d’amanir-ho tot amb una retòrica cursi com una mala cosa, a l’altura de Verano azul i –aix, gloriosa preadolescència– del barco de Chanquete, no nos moverán. Una injecció de glucosa en vena que ha fet fortuna com només podia passar al país que va convertir Martí i Pol en poeta nacional. Cursi com l’escalf, paraulota que fa tanta picor que sembla sortida d’una cançó del pitjor Llach. O del “quanta, quanta dignitat” que se’ls escapa, amb la llagrimeta a punt, quan veuen per la tele un dels colpistes empresonats fen qualsevol heroïcitat. Respirar, per exemple. Més: els cartells electorals del fugat de Waterloo diuen una cosa així com “Persistim i guanyarem!” Persistir! De veritat que parlen així, els llacistes? Tot plegat coincideix, en fi, amb el rodatge a Besalú, al més profund de la Catalunya profunda –el meu poble, ostres, tu!–, d’un capítol de la tercera temporada de Westworld. La porqueria groga i les fotos dels fugats que fins ara inundaven la plaça major han estat substituïdes per esvàstiques nazis i un retrat gegant de Hitler, perquè figura que és un poble italià ocupat pels alemanys. Una metàfora tan òbvia que fins i tot els llacistes –crec– la captaran. Però vinga a fer el ridícul. Quanta dignitat! Quina picoreta! Pobre, pobre Tarradellas.