Una senyoreta em persegueix
Una amable senyoreta m’ha estat perseguint mitja setmana. Per telèfon, no es pensin. Em trucava normalment a les hores més intempestives, de part de certa entitat financera, i intentava col·locar-me una assegurança de no-sé-què. No ho dic amb desdeny, ep, és que sempre he sigut un negat per a aquestes coses. Me l’oferia, deia, com a client prèmium. Prèmium, jo!? Ha resultat que tots els meus coneguts i saludats que en són també clients han rebut idèntica oferta. Tots som clients prèmium, es veu! En fi, que al cap d’unes quantes trucades més aviat surrealistes, perquè no sabia com fer-ho per dir-li educadament que no tenia ni la més remota intenció d’adquirir aquella meravella de producte, va acabar desistint. Quants cops de porta com el meu s’haurà endut, la pobra? El que encara m’estic demanant és en quina escola de negocis ensenyen, en ple segle XXI, aquesta porta no ja freda, sinó glaçada, polar, com a mètode de venda. De veritat hi ha algun cap pensant que creu que deixaré anar alegrement uns quants centenars d’euros per contractar un pla de no-sé-què que una senyoreta a qui no tinc el gust i a qui ni he vist la cara pretén vendre’m per telèfon? De debò funcionen, aquestes campanyes tan rústiques? S’ha plantejat aquest crani privilegiat el desgast que en termes d’imatge suposa que l’entitat financera persegueixi així els seus clients? I el reconeixement implícit que les coses estan tan magres que estan disposats a recórrer fins i tot a aquest mètode per vendre els seus productes? Quin és en l’àmbit financer, en fi, el terme equivalent al tan vituperat comerç “de basar”? Perquè això de la trucadeta s’hi acosta molt. I que consti que la culpa no és de la meva amable senyoreta.