Diari digital d'Andorra Bondia
En rosa, tots els països del món que han estat envaïts o ocupats per la Gran Bretanya; tan sols 22 s’hi han resistit.
En rosa, tots els països del món que han estat envaïts o ocupats per la Gran Bretanya; tan sols 22 s’hi han resistit.

Invicta Andorra


Escrit per: 
Andrés Luengo

De nou al costat de Liechtens- tein en una llista. Però ara, amb tots els honors. Doncs sí. Resulta que ells i nosaltres, gloriosos andosins, som els únics estats reconeguts per l’ONU que mai no han estat envaïts, ocupats o militarment tocats per ianquis o britànics. Però mai és mai. Tota la resta –i es diu ràpid, perquè són 197– han merescut en un o altre moment les atencions bèl·liques de les dues grans potències anglosaxones. Com a mínim, segons els comptes de l’historiador picte Stuart Laycock, que es va entretenir a comptar-los, i a explicar-ho, en dos entretingudíssims volums de divulgació històrica de títols clarividents: All the countries we’ve ever invaded (and the few we never got round to), en el cas de la pèrfida Albió, i la previsible però encara més sorprenent seqüela, America invades: how we’ve invaded or been military involved with almost every country on Earth. Òbviament, el we del títol no som nosaltres, sinó ells, els EUA.
El cert és que en el cas britànic la llista és un pelet més extensa. En realitat, són 22 els estats on els britànics no han posat mai la bota ni la metralladora Maxim ni el rifle Martini-Henry amb intencions més o menys hostils. Entre els europeus només poden dir el mateix Luxemburg, Mònaco i Suècia. I entre la resta n’hi ha un grapat que pocs lectors arribarien a ubicar al mapa, des de les Illes Marshall fins a Bhutan, Kirguizistan, Tadjikistan i Uzbekistan. El bon Laycock escriu, com es poden imaginar, amb aquesta alegria postimperial i lleument nostàlgica que gasten alguns historiadors britànics, pensin en Jan Morris, inconscientment conscients que fins no fa gaire el món era seu. Però és que tenen raó: ho era!
 
La mida, arma de guerra
Quasi tot el món va ser britànic… menys nosaltres, per sempre invictes. Com és això possible? Laycock sospita que hi té alguna cosa a veure la nostra insignificança. I probablement, també que no tinguem mar, excepte a l’Andorra imaginada per Peter Cameron. “Andorra és un país minúscul que avui dia rep tones de turistes britànics, sobretot esquiadors, i jo mateix en soc un exemple, però que fins allà on he pogut saber mai no hem envaït.” 
“És veritat que durant la II Guerra Mundial alguns aviadors britànics van recórrer a les rutes andorranes per escapar de la França ocupada, però això és el més a la vora que mai hem estat d’enviar-hi tropes. I algú coneix algun episodi que digui una altra cosa, que m’ho digui, si us plau. El cert és que els països petits acostumen a ser també objectius menors, i potser per això tenen una presència desproporcionadament elevada entre els llocs que mai no hem envaït”, diu Laycock.
El cert és que quan va escriure el llibre, amb l’humil objectiu de respondre una oportuníssima pregunta del seu fill (“quants països hem envaït, papa?”), l’home es permetia afirmar amb certa alegria que “altres països podrien escriure històries similars, però és dubtós que cap altre s’acosti a les nostres xifres, tot i que els EUA, que van començar la carrera tard, s’hi han aplicat a consciència durant el segle XX”. I tant a consciència, perquè tres anys després, quan el 2015 en va publicar la seqüela ianqui, va resultar que s’havia quedat curtíssim. 
Soldats ianquis s’han passejat per tots els estats reconeguts per l’ONU, excepte tres, nosaltres, Liechtenstein i el remotíssim Bhutan, que en canvi sí que va merèixer l’atenció de Sa Graciosa Majestat: es veu que cap al 1772 els britànics hi van posar l’urpa, hi van deixar com a llegat un parell de guerres imperials, i entre el 1910 i el 1947 en va ser una mena de protectorat. Probablement es tracti d’anècdotes històriques –excepte per als bhutanesos, és clar– però el cas és que els han impedit acompanyar-nos al selectíssim podi de les nacions sempre invictes. És clar que el món ni comença ni acaba en la Gran Bretanya i els EUA. 
Molt probablement, Antoni Morell opinaria que la seixantena de gardes mobiles que el copríncep Baulard ens va enviar amablement l’estiu del 1933,  i que van tornar el 1936, als inicis de la Guerra Civil espanyola, s’assemblaven molt a una ocupació encoberta. Molt british style, d’altra banda. Però quan el Laycock francès escrigui el reglamentari llibre, en tornarem a parlar. Així que, de moment, Semper invicta. Un lema que al costat del mite dels vuit segles de pau, sona estupendament. 

Invicta
Andorra
Número de vots: 53
Comentaris: 2

Comentaris

Visca Andorra i visca els coprinceps
Ull amb la Cimera Iberoamericana del 2020. Risc de que els militars coneguts com “picoletos” de la GC es vulguin quedar.

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic