Conjunció còsmica a la Fada
Dissabte es presenta ‘Un munt de coses belles’, disc homenatge al cantautor Maurici Bellmunt.
“Barquets a mitjanit/ que jugaven sota el sol./ Era abans que estàvem sols a una illa/ i et pintava nua.” Aquest és el to exacte, entre mediterrani, visionari i prerafaelita, de la col·lecció de cançons que el Molt Honorable Club de Fans de Maurici Bellmunt ha exhumat, arranjat i publicat a Un munt de coses belles. Un disc que no és només un disc, sinó també i sobretot un sentidíssim i merescut homenatge que la colla de xavals encara sota la vintena que va contactar el Maurici –a aquestes altures no li direm Bellmunt– quan aquest artista tastaolletes, incomprès, desaprofitat i no direm que maleït, però gairebé, va aterrar per aquí, ara fa exactament 30 anys.
Va ser certa nit del 1989. Amb la guitarra a l’esquena, va demanar que el deixessin tocar al desaparegut Motor Club d’Escaldes: “Van dir que sí i l’endemà mateix em contractaven”, recordava l’any passat, quan va rebre el premi Àgora. Així que es va quedar entre nosaltres i per a un grapat de quasi nens que començaven a tocar la guitarra, o el que fos, va exercir durant bona part dels 90 com una mena de guru musical. Eren gent com Oriol Vilella, Lluís i Jan Cartes, Fan Pallarès, Carles Matute, Jordi Demiguel i Òscar Llauradó, els mateixos que ara han vestit els temes pelats del Maurici –a la veu i guitarra originals hi han afegit piano, flauta, teclats, saxo i mandolina– perquè la resta dels mortals hi descobrim “el punt de genialitat que s’ocultava rere uns temes aparentment molt simples, però que quan els escoltes t’adones que amb quatre paraules i quatre acords sap arribar directament al cor”, deia amb total precisió el mateix Vilella a l’abril, quan el disc es va posar a la venda.
Ara arriba el moment de presentar-lo en societat: serà dissabte a la Fada, en una excel·lent oportunitat de (re)descobrir una de les aus més rares del nostre panorama artístic, perquè la de cantautor és només una, i ni molt menys la més coneguda de les reencarnacions del nostre home d’avui: el Maurici havia exercit abans de desembarcar per aquí de dibuixant a històriques capçaleres de l’edat d’or de l’humor espanyol –El Papus, El Cronopio, Muchas Gracias– i també de pintor, i després es va reciclar en periodista (7Dies), dissenyador i novel·lista.
Un munt de coses belles és a la vegada un viatge musical a l’edat de la innocència, un sensacional exercici de lleialtat intergeneracional i un singular exemple de treball en equip sota la coordinació de Vilella i Lluís Cartes. Tot això, dissabte, en viu i a la Fada: què més es pot demanar?