Heràldica protofeminista

L’Arxiu de la capital repassa la breu història de l'escut parroquial, que es remunta al 1942.

D’acord, potser no és una pregunta que es facin cada dia, abans d’anar a treballar. Però segur que sí que hi han rumiat alguna vegada, sobretot si són veïns de la capital: què caram significa, l’escut d’Andorra la Vella? I d’on ve? Atent com sempre als neguits del ciutadà, l’Arxiu comunal proposa una aproximació a aquestes qüestions en l’última Peça del mes. I començarem pel final, amb l’escut vigent, que es va encarregar l’octubre del 2001 i que no es va estrenar fins al 14 de desembre del 2003 amb motiu de les eleccions comunals d’aquell any.

Es tracta, com és evident, d’un disseny auster i esquemàtic, que fuig de les floritures i de la retòrica però que, com recorda l’arxiver, Joan-Lluís Ayala, no és un nou escut, sinó una evolució del precedent. De fet, no només s’hi inspira sinó que en conserva els elements característics, només que destil·lats al mínim essencial. Hi ha, és clar, la corona, que fa referència a la condició de capital del Principat i que ha renunciat –signe dels temps– al detallisme original.

Les franges verticals, que abans eren set, han quedat reduïdes a tres: la balava simbolitza òbviament al Valira, i les verdes, l’Obac i el Solà, en el que Ayala descriu gràficament com “una representació quasi topogràfica de la vall central”. També s’ha conservat la forma ovalada original, que segons els experts en heràldica és indicatiu de feminitat (es veu que les aristòcrates amb títol nobiliari lluïen escut ovalat) i l’acabat en punxa, per reforçar la sensació de continuïtat. En aquest exercici de simplicitat es van liquidar les fulles d’alzina i de roure, que no de llorer, que emmarcaven l’escut original i amb què aleshores es representaven l’Obac i el Solà, i dues de les franges blaves, que pretenien simbolitzar els tres Valires: el del Nord, el d’Orient i el Gran Valira.

Però així com sabem de forma fefaent que l’actual escut va néixer oficialment el 2003, de l’anterior se’n desconeix l’origen exacte. L’única forma de rastrejar-ne l’existència és a través de la documentació oficial, i resulta –diu Ayala– que al llibre d’actes del Quart no es va utilitzar exactament fins al 8 de novembre del 1971. Que existia abans ho sabem perquè el Quart va encarregar de construir-ne un de ferro forjat per col·locar-lo a la reixa de la finestra central del desaparegut edifici de la plaça Benlloch, i aquest mateix edifici, inaugurat el 1942, lluïa sobre la porta principal un medalló que ja era pràcticament idèntic al que va sobreviure fins al 2003 i que avui, per cert, es pot contemplar a la part exterior de l’absis de Sant Esteve. La qüestió que queda per resoldre és si va ser aleshores quan es va dissenyar, o venia de més enrere. I en aquest cas, de quan?

Probablement podrem sobreviure uns quants decennis en la inòpia, però segur que ara tenen ganes de saber-ho.