Sentenciats
Molt bé, fixeu-vos en el meu aplaudiment irònic i sarcàstic, Espanya ja té la seva venjança servida. Els jutges, al servei de la Sagrada Unitat d’Espanya, ja han dit la seva. Obviant tots els testimonis que van desfilar pel Tribunal Supremo perquè els van trobar massa emocionals; és a dir, que s’haguessin pogut estalviar el judici, perquè el que ha prevalgut és la visió esbiaixada d’uns fets basats en uns atestats subjectius, redactats per guàrdia civils i policia nacional espanyola amb tota la ràbia que ja van demostrar l’1 d’octubre.
La història del procés ha acabat amb els seus líders processats, quina ironia. Processats i sentenciats a penes molt dures, segons el meu entendre, de fet ja trobava inhumana la presó preventiva que se’ls va aplicar.
El dia que va sortir la sentència un conegut em va dir “ja els està bé”, em va caure l’ànima als peus. No sé si és manca d’empatia, manca d’interès en el que ha passat, fet que el deixaria inhabilitat per opinar, o directament odi cap als nostres veïns més propers amb qui, mal els pesi a alguns, compartim llengua i tradicions. Però bé, són les seves idees.
Si sou dels que heu seguit el procés, ja sigui per curiositat, per empatia amb els nostres germans (o cosins, si voleu) catalans, o bé per inquietud, ja que, si ho voleu mirar des de la distància, s’ha de reconèixer que és un cas que ha transcendit a la notícia local per passar a ser uns fets que desperten l’interès internacional, sabreu que l’autoritarisme d’Espanya durant tot el procediment ha estat flagrant i que la separació de poders ha estat nul·la, malauradament, en aquesta Europa dels ficticis i imposats estats-nació (vegeu França, Espanya, Alemanya, Itàlia) els uns cobreixen les espatlles dels altres i els líders independentistes romandran molts anys a la presó per les seves idees. Idees! Quin concepte. Jo tinc les meves, i tu, lector, les teves, però per sobre de tot hi ha els valors del respecte i la tolerància. I he dit que tinc les meves, però realment són heretades, eh? Tots tenim una història i uns avantpassats i els meus bregaven per la llibertat en una Barcelona on no n’hi havia; els meus avis, tots dos ben diferents, estaven afiliats en partits i associacions en contra del règim, l’un catalanista i l’altre d’esquerres. El meu pare enregistrava discs en català l’any 68, i la meva mare anava a ballar sardanes gairebé clandestinament. Evidentment que tinc les meves idees, però són heretades, i m’estic adonant que a l’Estat veí, aquest paradís inventat a base de repressió i por, les coses no han canviat els darrers 80 anys.
Sigui com sigui, vaig ser molt feliç a la trobada que vam fer a la plaça del Cloud (el nom ja és oficial?) on, una vegada més, una colla d’andorrans vam demostrar tenir compassió i sentit democràtic fossin quines fossin les nostres idees.