Mantons estesos

Examino la reproducció d’un gravat de Gaston Vuillier, Les danses sur la place publique, publicat l’any 1888. La plaça és avui Príncep Benlloch. Respira el gust costumista del Romanticisme. En primer pla, una colla de paisans balla en desordre. Al fons, a tocar de l’església, endevino una rotllana més harmònica. No sé si és el primer testimoni gràfic de balls populars a Andorra. I no tinc notícia que s’hi hagi dedicat cap monogràfic. Penso que valdria la pena fer-ho. Trobo, al volum El patrimoni festiu del Pirineu (Societat Andorrana de Ciències, 2014), articles relacionats amb el tema i fotografies. Potser el pintor rossellonès va retratar el contrapàs, una ballada pròpia, de les que es fan i es desfan.

Això, perquè dissabte passat vaig presenciar un festival de l’Esbart Valls del Nord, perquè gaudeixo d’aquest llenguatge, pels lligams d’amistat que hi tinc i el nexe familiar amb l’Esbart Santa Anna, perquè vull dir que els cinc esbarts existents al nostre país mereixen més visibilitat en una societat que té tendència a menysprear el folklore.

En els dotze quadres canònics de T’ho ballaré amb mantons es combinen coreografies tradicionals, expressions modernes i fusions moderades (prefereixo que no siguin excessives). Peces que ja els havíem vist i execucions que els dansadors estrenaven, entre les quals n’hi ha que ens hem anostrat, com ara la commovedora El Mortitxol i les Disfressades de Sant Vicenç dels Horts. D’altres són novetats; per exemple, la jota morellana en què es reinterpreta un gènere que agermana territoris.

Les figures són essencials, és clar, estem parlant d’una art escènica. Tanmateix, les errades tècniques del cos de dansa i dels veterans es perdonen aplaudint-los efusivament i encoratjant-los a continuar.El públic també s’hi entrega. Els balladors, sota la direcció artística de Pilar Capdevila i Sandra Tudó, hi posen un entusiasme que revalora el seu treball amorós. Jo no hi entenc, però m’emociono. Eixugo les llàgrimes de qui ho va deixar i ara s’entendreix en el seguiment dels passos des de la platea. M’exalto amb el colorit del vestuari, la plasticitat dels moviments, les tonades dolces, el timbre de les veus, la percussió de les castanyoles, les llums aèries, el cartell de mocadors i mantons estesos...

Apunto mots que ressonen: galanteig, ritus, dinamisme, llibertat, menairons, innocència, contrabandistes, compàs, passades, tristesa alegre, mantons que són moixons arraulits i de sobte giravolten...I retorno a les imatges. Contemplo una farandola, a l’esplanada del davant de la Casa de la Vall. La xilografia a quatre colors (innovació a l’època en un diari) va sortir al suplement del parisenc Le Petit Journal, el 1891. Veig el poble andorrà unit, comptant els punts. I Sergi Mas modelant El ball de la Marratxa el 1966. I una dansaire fent voleiar les faldilles a Vilafranca de Conflent el 1983.