Escàs interès per la llengua oficial

Acabo de fer una compra en una botiga i li demano a la dependenta pel total del compte. “Dos amb vint, oi?”, li dic. I em respon: “Dos con veinte”. Molt bé, penso, això és esforçar-se per aprendre un nou idioma, el del país on vius. L’anècdota reflecteix a la perfecció la nul·la voluntat que sembla que tenen alguns treballadors, del comerç i la restauració sobretot, per parlar la llengua oficial d’Andorra: el català, cosa que dubto fins i tot que molts d’ells sàpiguen. Algú es podia pensar que a poc a poc, amb els anys, tot aniria millorant als establiments comercials per donar un servei en català, però pel que es veu això és demanar massa i estem igual que sempre, o pitjor. En realitat, però, el que ens trobem en el dia a dia són vivències com la que descric, en què ja no només notes que al dependent de torn li és ben igual la llengua en què tu li parles, sinó que a més tot deriva en una actitud xulesca per part seva més que una altra cosa. Evidentment, per sort, no tothom és igual, i per les dades que es faciliten periòdicament són també molts els nouvinguts que s’interessen, per exemple, pel voluntariat per la llengua per incrementar els seus coneixements de català. A més, estem a les portes de l’enèsima campanya de sensibilització sobre l’ús del català que ha anunciat el ministeri de Cultura, que buscarà dinamitzar l’atenció al públic en català en diversos àmbits. L’experiència em diu, però, que l’eficàcia d’aquestes accions, per dir-ho suaument, segurament no és la que s’espera. Mentre les empreses no s’esforcin una mica més perquè els empleats l’aprenguin, per exemple facilitant-los formació, tot seguirà igual, cosa que sembla que d’altra banda preocupa ben poc.