Matí a l’Hospital Clínic
La sala d’espera del Centre diagnòstic per la imatge, o CDI (no confondre amb CNI) té més cadires que la platea de la majoria de les sales de cinema actuals. Una voluntària molt... voluntariosa (no trobo un adjectiu més adient) indica als que van arribant les gestions a realitzar: apropi la targeta a la màquina, reculli el tiquet, miri les pantalles, comprovi el passadís de la consulta... Des del taulell, una infermera molt professional contempla l’escena amb displicència. Tot és digital. La tecnologia més puntera al servei de les persones més analògiques.
Què diu que he de fer? Apropi la targeta al lector de la pantalla. No tant, dona, no provi d’introduir-la. No tan lluuuuny! Ara! Esperi que surti el tiquet. La màquina, després de digerir la informació durant uns segons, vomita un paperet amb una combinació enigmàtica de tres números i/o lletres. Per exemple: VEU. O bé, PR7 (no confondre amb CR7). També li pot sortir 1X2, que és una travessa, com la vida mateixa. Però, quin número tinc? No és un número, senyora, és una combinació aleatòria de lletres i números, perquè no protesti quan pensi que algú es cola. Molt bé, però... quan em toca? Qui és l’últim? Miri, vostè té el H20. Aigua! crida un graciós des del fons de la platea. Un senyor amb mascareta d’oxigen mira espantat el seu tiquet i s’aixeca com un ressort. Escolti, infermera, que a mi m’ha sortit RIP. És un diagnòstic o una broma de l’hospital? Torni al seu lloc, si us plau. Tot és aleatori a la vida i a la mort. Ai, Senyor!
Arriben dos nois amb uniforme de treballadors del Pentàgon (perdó, del polígon). Xancles, tatuatges, gorra de visera posada de costat, arracades i casc de moto. Venen del Fondo. Vull dir que és probable que vinguin del barri El Fondo de Santa Coloma de Gramenet, per dibuixar un escenari al lector. La voluntària s’adona que se li gira feina. Repeteix els passos a realitzar amb la targeta sanitària, els números, les pantalles, etc. etc...Val, iaia, però, tenim temps d’anar a fer una birra? Vosaltres mateixos!
La següent és una dona gran que no vol que la voluntària li expliqui res. Ella ja ho sap tot. És veterana d’hospitals. Es posa a xerrar i no mira la pantalla. Senyora Collrubí! Crida la infermera. Sí! Què mana? Ja pot passar a la consulta número 8. L’experta en hospitals, la que ho sap tot, s’aixeca i es dirigeix ben decidida cap al passadís equivocat.
Ningú riu. Al CDI del Clínic hi ha pocs motius per riure. Abunden les crosses, les cadires de rodes, els gestos de dolor i les mirades que traspuen desemparança, personificades en un senyor prim, baixet, vestit amb roba d’estil casual (és un eufemisme pietós per dir que la samarreta del Barça és més falsa que un bitllet de set euros). Sí, amics, la vida camina lenta per la sala d’espera del CDI. Lenta i dolorosa, ben lluny d’utopies.
Són les dotze i la voluntària s’acomiada de la infermera. Ha d’anar a fer-se els peus al callista. És per poder aguantar dreta tantes hores, intenta justificar la deserció. El caos augmenta de seguida davant de la màquina digital. Arriba una senyora amb una bossa de Misako. Mira a dreta i a esquerra, amb cara de desconcert i crida: qui és l’últim? Una constel·lació de dits, des de l’amfiteatre de la vida real, li indiquen la maleïda pantalla.
Versió per a imprimir