‘Mientras dure la guerra’

Els cinemes del país ens han permès gaudir en la cartellera al llarg de pràcticament un mes de la pel·lícula Mientras dure la guerra; una bona notícia i una possibilitat de la qual espero que molts de vostès n’hagin pogut gaudir. Mientras dure la guerra és la darrera pel·lícula dirigida per Alejandro Amenábar, un director que ens ha ofert pel·lícules ben diferents, en diversos gèneres i majorment molt rellevants com ara Tesis (un molt intens thriller), Abre los ojos (un drama romàntic), Los otros (una misteri i fets sobrenaturals), Mar adentro (biogràfica) o Àgora (històrica); en el cas d’Amenábar dir que és el director d’una pel·lícula és de fet quedar-se curt, ja que a més de dirigir ha escrit el guió de totes les seves pel·lícules, ha composat la música d’una gran majoria d’elles i s’ha encarregat en alguns casos de les tasques de producció (com per exemple a Mar Adentro); es tracta doncs, com afirmen molts entesos, no només d’una ment prodigiosa, sinó que a més és un artista absolutament global.

La seva darrera pel·lícula l’ha situat en una temàtica que no deixa ningú indiferent: la guerra civil. Començant pel cop d’Estat del juliol del 36 i arribant fins a gairebé al final de la mateixa, la trama gira al voltant del conegut enfrontament verbal entre l’escriptor Miguel Unamuno i el militar i fundador de la falange espanyola Millán-Astray en el paranimf de la Universitat de Salamanca. Aquell dia Unamuno va etzibar a Millán Astray la famosa frase “venceréis pero no convenceréis” (o “vencer no es convencer” segons altres versions i la que finalment ha triat Amenábar) enmig d’un agre conjunt de re

trets provinents d’algú que en un primer moment va donar suport a la sublevació del 36 donada, sembla, la convulsa situació que es vivia en la incipient república.La pel·lícula relata i permet conèixer en profunditat els dos personatges de l’enfrontament; una aproximació, unes escenes i diàlegs que permeten humanitzar-los i sobretot visualitzar els dubtes i les disputes internes de dos personatges amb molta personalitat però alhora plens de contradiccions com Unamuno i Millán Astray. En aquest sentit, tant les relacions d’Unamuno amb els militars colpistes (que diuen li van costar el Nobel) o els dubtes de Millán Astray i Franco són elements molt importants de la pel·lícula. Tot i que el protagonista de la història és el cèlebre escriptor bilbaí, el títol de la pel·lícula està pres d’un altre moment històric que he de reconèixer que desconeixia del tot. Un fet que entenc a més com a cert per quant entre les moltes crítiques que han proliferat a la pel·lícula provinents de sectors de la dreta espanyola no s’hi ha fet cap referència; els acords entre les diferents faccions militars del cop del 36 es van concretar acordant que Franco seria el cap del govern de l’Estat Mientras dure la guerra; una menció que va ser posteriorment retirada dels acords finals i que malauradament va situar Franco en el poder durant anys de dictadura, de divisions i d’enfrontaments, els quals semblen encara en part vigents en la societat espanyola.

La pel·lícula m’ha encantat i emocionat per moments; les connexions amb circumstàncies ben actuals, com la qüestió de Catalunya, són inevitables i sembla que del tot voluntàries i intencionades per part del director; és doncs, una pel·lícula excel·lent, necessària i que tristament compta amb un contingut que encara perdura; alguns s’han apressat a titllar la pel·lícula de ser d’esquerres i republicana; al meu entendre mira de ser plural i expositiva davant unes circumstàncies en les quals ser del tot equidistant o neutre no és segurament possible.