Foc, falles i la riquesa que es veu poc

Quanta raó tenia Albert Roig quan, durant el simposi que es va fer el cap de setmana passat sobre les festes del foc, va reivindicar convençut: “al juny, falles! No Cirque du Soleil, no. Falles!”. Perquè per Sant Joan –i Sant Pere, que no se m’enfadin a Ordino– a aquest país roda el foc. Ja no és només la cremada, també el significat de la festa, la germanor que implica els dies previs i la possibilitat de traspassar coneixements de pares a fills, tot plegat forma un conjunt que des del meu punt de vista genera un atractiu que massa sovint no es veu i que a vegades sembla que es vulgui amagar. Li dono la raó a l’Albert reclamant promoció turística. Una festa patrimoni de la humanitat ha de tenir un paper més rellevant en la imatge de país que traslladem a l’exterior. O és que no volem mostrar allò que som? És obvi que donar-se a conèixer té riscos, no seria la primera vegada que una festa tradicional acaba massificada. Però en el cas de les falles d’Andorra hi ha camí per recórrer sense tenir por que la celebració es faci massa gran i que sense saber com, se’ns acabi escapant de les mans. Fora d’aquí, les falles que es fan arreu del Pirineu són capaces d’atraure centenars de turistes a pobles de dimensions reduïdes. Segurament, d’una altra manera no sabríem ni posar-los al mapa, però aquest trosset de patrimoni que han sabut conservar i promoure els ha fet famosos arreu. I segurament sense inversions milionàries! Ara bé, com també va dir l’Albert, queda feina per fer a casa. Cal que els joves coneguin la festa i se la facin seva. Segurament aquest també serà el secret perquè no surti de mare.