Diari digital d'Andorra Bondia
Còpia microfilmada del decret imperial del 27 de març del 1806 conservada a l’Arxiu.
Còpia microfilmada del decret imperial del 27 de març del 1806 conservada a l’Arxiu.

Gràcies per la firma, ‘Napo’


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Arxiu Nacional

Ludmilla Lacueva ficciona l’episodi de la quèstia que la França revolucionària no va acceptar el 1793.

“Només hi ha una manera perquè entengueu què significa ser lliure –va dir mentre brandava  a l’aire els Pariatges i els estripava de manera brutal, fent miques centúries de pau–. Citoyens, vous êtes libres! Vive la République!” Aquestes sensacionals paraules les posa Ludmilla Lacueva en boca del prefecte de l’Arieja, en algun moment del 1793 posterior a l’execució del rei Lluís XVI, que havia perdut cap i corona el gener d’aquell any. El síndic Ignasi Moles, escortat pel subsíndic, el secretari del Consell i dos consellers majors, havia desafiat el furor revolucionari que embargava els nostres veïns gavatxos per arribar-se a Foix i entregar-li en mà a monsieur le préfet els 960 francs, el tribut que  cada any senar, i des del 1278,  els andorrans havien de satisfer primer al comte de Foix i després al rei de França.

El cas és que Moles i companyia estaven especialment amoïnats  amb els aires que bufaven Baladrà amunt: trencar el vincle que els unia amb el copríncep francès no només deixava només la precària sobirania del Principat en les soles mans del bisbe, sinó que liquidava d’una tacada els privilegis comercials i fiscals –la importació de bestiar i cereals exempts de drets duaners– de què depenia en bona part l’economia i la supervivència del nostre racó de Pirineu. Però els revolucionaris no eren tan terrenals: per a ells, la quèstia era un vestigi feudal, i l’Antic Règim havia mort a la guillotina el 21 de gener del 1793. Així que citoyens, vous êtes libres et vive la République!

Aquest conegut episodi és el punt de partida de La sobirania retrobada, la nadala amb què Lacueva felicita les festes des del 2008. Amb la llicència històrica, o més aviat dramàtica, de l’estupenda ocurrència del préfet d’estripar els sacrosants Pariatges en presència de la nostra perplexa i estupefacta delegació, que se’n torna cap a casa amb la cua entre les cames,  i amb la quèstia a la capa. Els francesos, tossuts, es van resistir a acceptar la quèstia, i va haver de pujar al poder Napoleó, perquè els nostres rebesavis ho tornessin a intentar. Va ser al 1801, ara ja amb el síndic Joan Pons, però l’home no ho tenia clar, es veu, i es va fer pregar cinc anys cinc, abans de dir que sí. I amb aquesta imperial parsimònia salta Lacueva al 27 de març al 1806: som a París, al Palau de les Tulleries, i Napoleó, que ja és emperador de França i rei d’Itàlia, es disposa a estampar la seva firma al decret que restitueix la cosobirania, “territori pel qual no havia hagut de vessar ni una sola gota de sang: va ser la seva victòria més fàcil”. Més que fàcil, perquè se la van servir en safata i embolicada en una quèstia de 960 francs.

A canvi, i segons el decret, “la faculté est accordée aux andorrains d’exporter annuellement la quantité de grains et de nombre de bestiaux donc l’arrêt de 1767 leur avait garanti l’extraction”: retornaven els privilegis fiscals que els fraternals revolucionaris havien liquidat i el tradicional equilibri de poder entre els dos coprínceps. És exactament en aquest decret, que restableix la cosobirania amb l’acceptació de la quèstia, el nomenament de veguer i la ratificació de l’Arrêt del 1767 on Esteve López i Joan Peruga situen el naixement de l’Andorra contemporània. I és per tant legítim demanar-se què hauria passat si Napoleó no s’hagués deixat convèncer per l’habilitat diplomàtica dels nostres rústics prohoms, per la molt humana vanitat d’afegir un títol nou a la llista o per la visió estratègica d’assegurar-se una porta d’entrada a Espanya en cas de conflicte bèl·lic. Exercici ucrònic que queda fora de La sobirania retrobada, és cert. Lacueva opina, però, que abans o després s’hauria restituït el Coprincipat: “N’estic convençuda, perquè era i segueix sent la clau de la balança”.

No ho veia exactament així David Mas el 2006, quan es va commemorar el segon centenari del transcendental decret napolèonic. L’historiador ho tenia claríssim: “La cosobirania havia estat històricament la garantia de la nostra independència. Amb el bisbe com a únic Copríncep, calculo que a mitjans segle XIX, després de la Desamortització de Mendizábal i en el context de les guerres carlines, Espanya hauria intentat cruspir-se’ns”. Una altra cosa és si França hi hagués permès, adverteix. Però no descarta una martingala geoestratègica entre els nostres poderosos veïns: Andorra a canvi de Llívia... i de la Vall d’Aran. “El que em sembla inimaginable és que Andorra hagués sobreviscut fins avui com a estat independent”. Així que gràcies, Napo. Moltes gràcies per la firmeta.

Andorra
Napoleó
quèstia
Ludmilla Lacueva
Moles
prefet

Compartir via

Comentaris: 1

Comentaris

Gràcies per aquest article company Andres Luengo, precisament anit vaig llegir aquesta Nadala que ha tingut a bé fer-me arribar l'estimada escriptora i historiadora Ludmilla Lacueva, que com tu be expliques, ficciona l’episodi de la quèstia que la França revolucionària no va acceptar el 1793, i ho fa de forma excel.lent de forma que sembla que t'hi trobis dins aquells moments de la nostra Història... Realment m'ha agradat molt, -com tot el que ella escriu i publica-, i en aquesta ocasió fins i tot ha sabut posar-hi unes espurnes d'humor, i fer-nos imaginar les cares dels nostres representants viatjat cap a les terres franceses, prop de Foix, on jo em trobo actualment... Ha estat un plaer rememorar aquelles èpoques en que no se sabia pas com acabaria la cosa...

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte