Un dia de Nadal

–“Mama, ja podem fer l’arbre?”

–“Ja és el meu aniversari, és el dia de fer l’arbre!”

La mama em mira dolçament, i amb un somriure d’acceptació, em diu:

–“Sí! Fem-lo ara si vols, abans que arribi el papa i així li fem la sorpresa, et sembla bé?”

I amb uns petits saltets i una cara divertida, corro per redescobrir l’arbre i les decoracions de Nadal.

–“Mama, que estigui dret, que ja saps que al papa no li agradarà si està tort...”

–“Sempre el trobarà tort!” 

Em respon la mama amb un esclat de riure contagiós.

Així començava un dels dies més esperats de l’any. No només perquè era el meu aniversari, sinó perquè també era el dia de fer l’arbre!

Vaig néixer un 13 de desembre, el dia de Santa Llúcia, i amb la mama vam començar a preparar l’arbre i a decorar la casa per les festes de Nadal aquell dia, fins que va esdevenir la nostra petita tradició.

–“No està mal...” Deia el papa en creuar la porta, després de llargs segons interminables, en els quals esperava la seva aprovació.

Per al meu pare el “no està mal” volia dir que estava bé, que li agradava. Mai va dir que res li agradés, només deia “no està mal” i em podia sentir satisfeta!

–“Però, està tort!”

–“Papaaaaa, no està tort! On el veus tort?”

I m’esforçava a redreçar aquell arbre totalment recte i pesat per totes les boles i garlandes amb les quals l’havia disfressat, i així passaven els dies fins arribar a la nit de Nadal.

Mai havíem celebrat aquella nit amb sopars especials ni festes, per a nosaltres el dia 24 a la nit era la nit de la missa del gall. 

Amb la meva mare ens arribàvem fins a Sant Esteve per assistir a missa i després ens trobàvem amb amics, veïns i coneguts a la plaça del Poble mentre preníem coca i els adults, vi calent.

El papa esperava a casa i en tornar de la missa, corria a posar-me el pijama per anar al llit, fent esforços per agafar el son.

És clar, si no dormia no podria venir el Pare Noel i em quedaria sense regals... Esperava amb totes les meves forces que em trobés dormint i sobretot que es mengés els torrons, les galetes i les mandarines.

Però de fet em mantenia desperta durant bona part de la nit, a l’aguait del més mínim soroll, amb la impaciència, la il·lusió i l’esperança de trobar tan esperat regal a sota d’aquell arbre que presidia el rebedor.

I així van anar passant els anys, fins ara.

Ja fa molts anys que no tinc els pares, tampoc tinc els tiets i he passat molts dies de Nadal sense ells, però any rere any, el mateix sentiment de buit que vaig sentir quan els vaig perdre, se’m clava al pit.

Ja no hi ha dinars de Nadal amb tota aquella família, ja no hi ha retrobaments i alegries tot dient: “Bon Nadal”.

Només una ferida al pit com una estella clavada. Una estella que no puc arrencar del meu cor, que no puc curar i que sempre es clava una mica més quan arriba aquesta època de l’any.

Així que, què és el Nadal per a mi? A banda d’un disbarat de consumisme que cada any comença més aviat, és un dia d’agraïment.

No un agraïment per haver tingut cert regal o bé un altre, un agraïment a la vida, per permetre’ns gaudir un any més dels nostres éssers estimats.

Els valors van canviant durant la nostra vida i jo ara puc donar les gràcies per haver sobreviscut a l’infern de les pèrdues i de la desesperació més profunda i per tenir una família amb la qual cada dia em sento joiosa i feliç.

Bon Nadal.