Dies de bombolletes

El futur ja no és el que era, i el Nadal, encara menys. Temps era temps, en aquestes dates tot era pura expectació per l’estrena dels anuncis d’un conegut fabricant de cava, alguns protagonitzats per figures de la talla de Gene Kelly, Paul Newman, Liza Minelli o Shirley Maclaine. O els del ja famós i –qui ho hauria dit mai– enyorat “calb de la loteria”, que van tocar a la seva fi quan els guionistes van deixar l’LSD.
En l’actualitat les famoses bombolletes ballarines de l’espumós brillen, sí, però per la seva absència. I mal que em sàpiga –la idea de tot plegat va ser del mític fotògraf i publicista Leopoldo Pomés– potser ja està bé així. Els espots arrossegaven, inclús en els darrers anys, un regust típic dels inicis que oferia una imatge de la dona ja superada, afortunadament –també, dic jo, podrien haver-hi posat uns bombolletos amb malles, i llestos. Però la crisi econòmica va fer la resta –amb una empenteta del Bisbal, que va sortir a un dels últims i va acabar de carregar-se l’invent. Quant a la campanya del sorteig de Nadal, hem d’entendre que en l’actualitat els creatius del moment han deixat enrere la trentena i que, víctimes del baixon corresponent a tots els estupefaents que es van fotre, ens torturen amb uns melodrames que més que fer venir ganes de guanyar la grossa acaben amb tu de genolls a terra i amb els braços alçats, demanant a Déu que et fulmini i acabi amb tanta tristor. I arribats al dinar del dia 25, o al sopar de Cap d’Any, la cosa no remunta, ara per culpa d’una mítica marca de torrons i d’un xef de renom que ara no em ve al cap. Entre uns i altres han tingut la gran ocurrència de llençar una nova línia de productes, i enguany ha estat impossible trobar el torró d’Alacant de tota la vida –el millor amic i aliat de dentistes i fabricants de pròtesis molars– o un Xixona com cal. La proposta inclou torró picant, un de maduixes amb nata i les dues estrelles de la funció: el de mojito i el de gintònic. Un cunyat meu està encantadíssim, amb el darrer de la llista, perquè s’estalvia una fortuna en ginebres embotellades en vidre màgic de colorins, i l’únic que ha de fer per agafar un pet d’antologia és posar-se de torró fins a les orelles.
Pel que fa a Clive Arrindell, l’actor que encarnava el pelat de la loteria, regressa a casa nostra per Nadal, una mica més vellet i amb bigoti, per acompanyar-nos un cop més des de les nostres pantalles. En aquesta ocasió la història va de gambes, o llagostins, que jo sempre els veig la mateixa cara i no sé dir qui és qui. Bé, per ser més exactes, estem parlant de milers de petits crustacis taronges (amb bigoti, com en Clive) que plouen del cel. L’home torna a la feina –els publicistes, a la droga dura.