La biografia de Morell busca editor

Basart i Casanovas mouen el manuscrit de ‘La meva obra és Andorra’, que el Consell General ha declinat publicar.

Va ser una de les (escasses) bones notícies de l’última Nit Literària: La meva obra és Andorra, monografia de Robert Basart i Laura Casanovas consagrada a la figura proteica d’Antoni Morell, es va endur l’accèssit del premi Principat d’Andorra d’investigació històrica. La mala notícia és que just abans de Nadal –i en contra de la recomanació del jurat– el Consell General va declinar-ne la publicació, com és potestat seva segons les bases, així que el volum s’ha quedat de moment al calaix. Una llàstima especialment inoportuna, com és obvi, que ho hauria sigut independentment de l’inesperat traspàs del novel·lista: en primer lloc perquè Morell, no ho oblidem, va exercir entre el 1973 i el 1984 com a secretari general de Sindicatura i del primer Govern, però també perquè –com remarquen els autors al Comiat del patracolet– “tot i que la bibliografia sobre el nostre autor i la seva obra és prou àmplia, no n’existia fins ara cap estudi exhaustiu”. Un buit difícilment comprensible perquè es tracta, sostenen, de “l’autor fundacional de la novel·lística andorrana, el primer a escriure novel·la sobre Andorra i des d’Andorra”, i que mereix per això i amb tota legitimitat el títol d’“autor nacional”.

 
La tesi dels autors és que Morell “no va escriure mai res que no fos sobre el nostre país, la nostra història o la nostra gent”. “Tota la seva obra”, insisteixen, “versa sobre el nostre país, i va ser el primer a convertir Andorra en escenari i tema literari”: ja saben, el 1981, amb Set lletanies de mort. I si al mateix Morell li agradava recórrer sense manies al Macondo de García Márquez per explicar el que ell havia intentat fer amb la seva Andorra, Basart i Casanovas el posen al sac dels més grans: “L’autor nacional és sempre producte del seu país, i a la vegada, la visió dels autors sobre la seva col·lectivitat és la que queda en l’imaginari. Qualsevol que vulgui entendre l’ànima anglesa, l’espanyola o la russa haurà de llegir Shakespeare, Cervantes o Puixkin. Qui vulgui entendre Andorra haurà de llegir Antoni Morell”.

El volum, en fi, no només repassa de forma crítica i recull tota l’obra del nostre home –tota, inclosa l’assagística, la històrica, l’articulística i, atenció, la poètica, i amb un avanç de De la governança d’un país, l’obra pòstuma que Anem publicarà pròximament– sinó que es completa amb el fruit de les vint hores de converses que els autors van mantenir amb Morell asseguts a la taula de Cal Sinquede, que exercia com a despatx oficiós del novel·lista. Es capbussa a més i per primera vegada en la vida diguem que privada del protagonista, des dels anys de formació al seminari fins a l’última aparició en públic, el juny de l’any passat i amb motiu de la presentació de la Secció Acadèmica de la SAC, de la qual ell en va ser el primer president.

Tot això, inclós un suculent àlbum fotogràfic extret de l’arxiu personal de Morell, és el que espera l’arribada d’un editor (no gaire) audaç. Seria quasi un pecat que en una època com aquesta, en què es publica de tot i sovint –sí, sovint– de qualitat més que discutible, això, precisament això, es quedés al calaix de les bones intencions.

El Morell íntim, i també el poeta

La meva obra és Andorra revela alguns dels capítols més desconeguts de la peripècia de Morell, assenyaladament els anys al Seminari Major de Barcelona i l’etapa posterior com a estudiant d’Història a Saragossa, una vegada va haver penjat els hàbits després de ser ordenat diaca perquè l’arquebisbe de Barcelona no el va voler enviar a Alemanya. Es veu que era una país “massa progressista”. També es deté en els inicis andorrans, com a professor de Llatí i d’Història al Janer i al Sant Ermengol. Però potser la sorpresa major sigui la (per a molts) desconeguda faceta de Morell com a poeta. La dèria li va durar un any, el molt líric 1980, i va donar per a mitja dotzena de poemes que es reprodueixen al llibre: Andorra, No es tracta..., Flor de neu i L’eixartell, el nostre preferit: “Voldria agafar l’eixartell/ i cavar de nou el meu País./ Enjovar els bous,/ escopinar les mans,/ foradar el solc,/ engendrar novament/ el meu País./ Voldria agafar l’eixartelll/ i cavar de nou el meu País”. Amb P.