El Coprincipat, sobreviurà a Vives?

En un article en aquest mateix diari el 12 de desembre em preguntava –i preguntava– si la institució del coprincipat s’ha convertit, en l’Andorra i el món d’avui, en una “incrustació incòmoda” tant per al poble andorrà com per als mateixos coprínceps.De ben segur que no vaig aconseguir elucidar un tema tan ardu, però espero que, poc o molt, el meu escrit contribuís al debat ineludible, i ara per ara ben minso, sobre el problema polític de més calat que té plantejat el nostre país. És per això que insisteixo.
Em pregunto avui si el coprincipat sobreviurà al copríncep Vives, i ho faig des d’un canvi de perspectiva respecte a aquella que solen argüir els qui es carreguen de raó apel·lant a no posar en perill la permanència del coprincipat quan es parla de la qüestió de l’avortament. Des d’aquest punt de vista, que em sembla menys truculent i més adaptat a la realitat, qui posa en perill la institució no són aquelles persones que reclamen dels nostres legisladors el reconeixement d’un dels drets humans fonamentals –amb l’aval del Consell d’Europa i dels organismes de l’ONU, que també ho han exigit explícitament–, sinó aquell copríncep que s’encastella en aquest tema i en fa casus belli en lloc d’obrir-se a buscar-hi una solució políticament responsable, una solució de compromís.

És així, doncs, com penso que s’ha de veure la qüestió: qui amenaça de trencar el coprincipat és qui formula l’amenaça i té poder per a complir-la. No es poden carregar els neulers de l’enrocament episcopal al poble pla que demana un dret reconegut a tot Europa, ni tampoc als polítics que un dia puguin acabar complint les seves obligacions i legislant sobre la matèria.

És un exercici corrent entre els andorrans qualificar els coprínceps del passat –amb criteris certament no sempre equànimes– de “bons coprínceps” o “mals coprínceps”. Jo no sé pas com passarà a la història el copríncep Vives, però sí que intueixo que, ara per ara, són una bona colla els ciutadans que enyoren el seu antecessor, el bisbe Joan Martí, un “bon copríncep” que, en lloc de posar problemes, els solucionava, com ho va fer passant de puntetes sobre la llei del matrimoni civil i del divorci usant la prerrogativa que la carta magna atorga a cada copríncep de no sancionar una llei, sense que això n’impedeixi l’entrada en vigor si l’altre copríncep efectivament la sanciona. Una prerrogativa que ve d’un savi costum històric i que tantes bondats ha donat al nostre país al llarg dels segles. Tan fàcil que és, doncs, que tothom salvi la cara, i que difícil que l’actual inquilí de Palàcio ens ho posa!

Sigui com sigui, per damunt dels conflictes de cada moment, resta per determinar si el coprincipat és o no és una “incrustació incòmoda” per a l’Andorra d’avui i del futur immediat i si, en tot cas, el copríncep Vives, amb la seva posició maximalista, acabarà amb el coprincipat o si el coprincipat el sobreviurà a ell.