El campanar de Sant Vicenç d'Enclar es reconstruirà pedra a pedra i de la manera “més fidedigna”
La primera reunió de la comissió no resol cap dels dubtes plantejats arran de l’esfondrament del monument.
A cop de comunicat. I a més, lacònics. Així és com els ciutadans ens hem hagut d’anar informant sobre el major desastre patrimonial de la nostra història recent. Perquè això va ser exactament l’esfondrament del campanar de Sant Vicenç d’Enclar: un desastre sense precedents. Datava de finals del segle VIII i era el vestigi preromànic més antic que ens quedava. Fins que va col·lapsar el 20 de desembre. Des de llavors ha transcorregut un mes, i ni una sola compareixença pública de cap dels responsables del departament. Ni tècnics ni polítics.
Comunicats, sí. El quart i fins a la data últim d’aquest serial el van emetre ahir per donar compte –és un dir– dels resultats de la primera reunió de la comissió que ha de decidir “la millor resposta de cara a la futura intervenció al conjunt arquitectònic”. Comissió integrada per una desena d’experts –cinc del departament de Patrimoni, i altres cinc, externs– i que es va desplaçar fins al jaciment d’Enclar per avaluar in situ la magnitud de la tragèdia.
Si descartem la retòrica pròpia de la prosa administrativa, les conclusions de la jornada es poden resumir de seguida. La primera, que els experts van coincidir “globalment” que la “millor manera de procedir és impulsar la reconstrucció de l’espai esfondrat”. La segona, que la reconstrucció caldrà fer-la “de la manera més fidedigna possible”. Bé, sí, n’hi ha una tercera, que en realitat deriva directament de la segona i que, interès tècnic de banda, generarà sens dubte gran expectació: segons els experts, és important “identificar i ubicar totes les pedres caigudes per poder-les restaurar als llocs pertinents”. Per dir-ho clarament: el campanar es reconstruirà amb el material original, pedra a pedra, i restituint cada bloc de granit al raconet que ocupava abans del fatídic 20 de desembre.
El cas és que ja en el primeríssim comunicat del dia que es va ensorrar el campanar, el ministeri s’havia compromès a reconstruir-lo “de la forma més fidedigna i al més aviat possible”. És exactament la recomanació que va evacuar ahir la comissió, i com remarcava aquesta setmana l’arquitecte Enric Dilmé –ell mateix, membre de la comissió– en un article publicat al seu bloc, sembla que existeix un cert consens al voltant de la reconstrucció “fidedigna”. Dilmé ho compara als casos del campanile de San Marc, a Venècia, que es va ensorrar el 14 de juliol del 1902, al pont vell de Mostar, destruït per l’exèrcit croat el 9 de novembre del 1993, i al Liceu de Barcelona, devastat per l’incendi que s’hi va declarar el 31 de gener del 1994.
Tots tres monuments van ser reconstruïts segons el criteri com’era, dov’era –tal com eren, exactament al lloc on eren– en atenció als seus valors identitaris i a la seva “autenticitat”.
És aquest el mateix criteri que s’ha aplicat en el cas de Sant Vicenç d’Enclar. El que no han transcendit han sigut els arguments en favor d’aquesta opció, que segur que són contundents però que mereixen ser coneguts, perquè no és l’única –alguna veu diu de deixar el campanar tal com ha quedat– i sobretot perquè implicaran una despesa de diners públics... que d’altra banda tampoc no s’ha calculat ni tan sols de manera aproximada. Pel que fa a determinar amb “certesa” les causes de l’esfondrament, que era un altre dels encàrrecs de la comissió, les primeres conclusions repeteixen al mil·límetre el que el ministeri ve dient des del primer dia: que no hi ha una causa única, i que caldrà seguir analitzant la documentació recopilada per identificar-les.
Resumint: el comunicat d’ahir és gairebé clavat al del 20 de desembre. Ja saben: que el campanar es reconstruirà de forma fidedigna i que es desconeixen les causes de l’esfondrament. En canvi, continuen sense resposta preguntes òbvies i ineludibles: en què va consistir exactament la intervenció del 2017? Quins informes van recomanar aquesta intervenció, i què deien? S’hi hauria pogut practicar una intervenció més segura, com apunten algunes veus? Quan s’hi va girar l’última inspecció, a Sant Vicenç d’Enclar, i quines en van ser les conclusions? Consideren al ministeri que aquestes preguntes són impertinents, en un cas com el que ens ocupa?