“Vaga de fam” per demanar més recursos per als joves amb trastorns
Des de fa una setmana que està en vaga de fam. “No és completa del tot”, matisa, pren cada dia una infusió, aigua amb una mica de proteïnes i des de fa un parell de dies mitja barreta energètica. De moment, no ha tingut seguiment mèdic. La seva és “una decisió personal”, una manera de reivindicar “que es dotin de tots els recursos tots els ministeris per ajudar els nens, adolescents i joves que tenen trastorns de conducta i addiccions”, emfatitza.
Aquesta mare porta dos anys i mig lluitant per la seva filla, amb ingressos i fugides voluntàries. Explica que el seu no és “un cas concret” i que no es tracta de “quatre casos puntuals”, sinó que n’hi ha molts i són “moltes famílies” que es troben en la mateixa situació. “N’hi ha molts més que desapareixen, que tenen moltes addiccions”, remarca. Per aquest motiu ha volgut donar visibilitat a aquesta problemàtica. En definitiva, hi ha moltes famílies que “estan patint” i per a les quals demana “un tracte respectuós” i que se “les deixi de jutjar quan demanen ajuda” perquè no és culpa seva. Al seu parer aquest “és un problema de país”.
Al trastorn i les addiccions, s’hi afegeixen el contacte d’aquests joves amb un entorn que descriu com “molt tòxic, molt podrit” contra el qual els pares no saben què fer. “Estem desbordades”, assegura.
La seva experiència personal és la de molts pares. “He picat a la porta de tots els ministeris”. No dubta a remarcar que “a vegades m’han tractat molt bé”, però està cansada de sentir una i altra vegada aquestes paraules: “fins aquí podem arribar”, “no tenim més recursos”. Ho ha escoltat del departament de menors de la policia, d’Afers Socials, de Salut Mental, de Justícia i Interior.
Actualment la seva filla torna a estar ingressada a Salut Mental però “no hi ha un pla de seguiment” posterior, lamenta. També és conscient que s’ha de portar a terme la construcció del CREI, però què passa fins que no sigui una realitat? Si li proposen de portar-la a un centre de fora del país, “ho faré”, perquè en el seu cas té recursos, afirma. Ara bé, creu que no es tracta d’això perquè no tothom s’ho pot permetre “i tots tenim els mateixos drets”. A més del cost econòmic, apunta que hi ha el social, ja que si els ingressen allà i es fuguen, per exemple, el centre no se’n responsabilitza i la família queda lluny, per la qual cosa la problemàtica s’agreuja encara més. És per això que demana més recursos per pal·liar la situació dels joves i de les seves famílies.