Envelliment i dependència

Per a mi, fer política és primerament intentar donar qualitat de vida a la gent del país, andorrans i residents. Aquest repte passa per la posada en marxa de polítiques efectives en l’àmbit sanitari, educatiu i social. També exigeix prioritzar el benestar dels joves, de les famílies i sobretot de les nostres padrines i padrins, que han fet créixer Andorra.

La qüestió és que cal dibuixar polítiques amb accions concretes i posar-hi els mitjans humans i financers. Per això, lamento que el pressupost de l’any 2020 de l’Estat, votat ahir per la majoria al ple del Consell General, no reflecteixi, segons el meu parer, els grans reptes de país. El que hem pogut veure és que aquest pressupost posava en relleu grans inversions, justificades a mitges per unes fitxes d’inversió incomplertes, posant l’any 2020 en lloc de l’any 2018, la qual cosa evidencia un copy-paste per part de l’executiu, i sense fitxes de funcionament, incomplint així la Llei de les finances públiques. En aquest sentit, espero que el Govern elabori un pressupost per a l’any 2021 més rigorós i que repensi bé les prioritats del país. Per això, crec que cal intensificar els esforços polítics en uns dels grans reptes, que és l’envelliment de la població. Cal prioritzar l’envelliment actiu i saludable per tal de “donar vida als anys”, intentant retardar i evitar el màxim possible la dependència. D’altra banda, cal donar resposta a les famílies amb gent gran dependent a càrrec seu.

Primer de tot parlaré de l’envelliment actiu i saludable, el qual el definiria com el procés d’optimitzar les oportunitats de salut física, mental i social que permetin a la gent gran participar activament en la societat sense patir discriminació i gaudir d’una qualitat de vida bona i independent. Per a mi, l’estratègia de promoció de l’envelliment actiu i saludable gira al voltant de sis línies: participació i suport social, salut mental, entorn segur, nutrició, activitat física, prevenció de les lesions i sobretot de les caigudes.

En aquest aspecte, tenim objectius múltiples. L’objectiu és abordar els determinants de la salut mental, com ara la participació en activitats que donin sentit a la seva vida, les relacions personals amb bones amistats, que es creï una xarxa de gent gran, la salut física i la lluita contra la pobresa i garantir l’accés a l’habitatge. També cal impulsar la participació de la gent gran en la societat promovent les intervencions educatives i les activitats socials, per prevenir la solitud i l’aïllament i proveir oportunitats de treball voluntari.

Uns altres objectius són fomentar programes de seguretat per prevenir les lesions des de diferents sectors amb un programa anticaiguda, un millor reemborsament de la salut visual i del podòleg (per evitar infeccions greus i gangrenes), per exemple. I d’altra banda, augmentar l’activitat física entre la gent gran fins als 30 minuts, preferiblement cada dia de la setmana. Cal recordar que ja s’estan fent accions al país per a les nostres padrines i els nostres padrins, però estic convençuda que podríem fer molt més pel que fa a l’envelliment actiu, per promoure la salut i “donar vida als anys”.

En segon lloc parlaré del problema de la dependència degut a l’edat avançada. Al país tenim la residència Clara Rabassa, Salita, El Cedre i la clínica Sant Vicenç d’Enclar, que tenen cura de les nostres arrels, que són les padrines i els padrins amb diferents graus de dependència. Aquestes estructures tenen una importància major i penso que cal recolzar-les més a escala estatal, si volem mantenir cert nivell de qualitat en els seus serveis.

Però no n’hi ha prou! Estem al principi del camí, tenint en compte les previsions futures del creixement de la dependència. Calen més residències, calen pisos tutelats, cal posar els mitjans en la millora del SAD (servei d’atenció a domicili) i cal reforçar l’acompanyament de les famílies. El que he pogut constatar treballant el tema és que calen més treballadors socials a l’atenció primària de les parròquies, ja que estan sobresaturats de feina. I també caldria adaptar el nombre de treballadors socials al volum de feina de cada parròquia per tal d’acompanyar les famílies en aquest procés, entre altres coses. Tenim un llarg camí a fer encara!