Roger Casamajor, actor: “De vegades els bons, sense voler, són més dolents que els dolents”

Durant tot aquest mes serà l’Antoni de cal Riot, l’home providencial que salva de les urpes nazis els fugitius jueus de ‘Fred’. No és la primera vegada que transita per la II Guerra Mundial i rodalies. Ja ho va fer a ‘El laberinto del fauno’, a ‘Pa negre’ i a ‘El mar.’ A ‘Fred’ està ‘casat’ amb Aida Folch, que no és mal destí, i acaba de rodar ‘Libertad’, a les ordres d’Enrique Urbizu i on comparteix per primera vegada crèdits amb Isak Férriz. Casamajor, 'on fire'.

L’episodi dels passadors ha tingut poca fortuna cinematogràfica.
És un filó que caldria explotar molt més, hi ha històries molt potents i que ens toquen molt de prop, un context ideal perquè aflorin les passions, el millor i el pitjor que homes i dones portem a dintre.

La de ‘Fred’, és una Andorra versemblant o el director s’ha pres llicències a l’estil del ‘Torb i la Gestapo’?
Ens hem de posar en situació. Som en un país remot d’alta muntanya que no tindria cap mena de transcendència en el gran joc de la guerra si no fos per la neutralitat, millor dit, la suposada neutralitat, que el converteix en territori de pas de fugitius i niu d’espies de tots els bàndols.

Diuen que l’oficial alemany s’hi passeja a lloms d’un cavall blanc, com la noia de Terry. Pelet rebuscat.
No crec que el director busqui un realisme extrem. Sé que hi vol introduir matisos onírics, i un d’aquests elements és l’estampa de Lars cavalcant.

S’explota a ‘Fred’ la llegenda negra dels passadors, tan transitada com incerta?
El guió no es fixa tant en casos reals, sinó en el que era vox populi, el fet històric que per aquí passaven fugitius, i que entre els guies n’hi havia de bons i de dolents. Andorra era en aquell moment un colador, on al contraban de tota la vida es va afegir el de persones. ¿Que és una llegenda incerta? Home, a Guies, fugitius i espies i altres llibres s’explica i documenta amb pèls i senyals  tot aquest episodi.

Ha tingut la curiositat de veure ‘El torb i la Gestapo’?
Doncs la veritat és que no. Tampoc Le Blizzard. De fet, el meu personatge no és estrictament un passador.

Qui és l’Antoni, doncs?
És un home rústic, de muntanya, ocupat i preocupat per sobreviure, que viu al marge de les grans disquisicions ideològiques del moment. El que passa és que de cop li cau un grup de jueus a casa i té un sentit moral innat que l’impel·leix a actuar, que vol dir ajudar aquells desgraciats. 

Al revés de Sara, segons expliquen director i guionista.
Efectivament, els dos personatges s’acaben creuant. Aquest és el rovell de l’ou de tot plegat. L’Antoni els vol ajudar i per això els acull a casa, contra l’opinió més aviat visceral, instintiva de la Sara. Però al llarg de la pel·lícula aquesta certesa inicial, de bona persona, de persona decent, es va esvaint i el que acaba volent és que aquella gent foti el camp. Teure-se’ls de sobre. La Sara recorre el camí invers: els acull perquè ell ho ordena, perquè no té més remei. I acaba bolcant-s’hi. 

Quins són els punts forts de ‘Fred’?
El primer de tots, el punt de vista del director, per aquest toc més personal que li donarà una dimensió d’autor. I per descomptat, rodar una pel·lícula a Andorra, que em fa moltíssima il·lusió. És la primera que rodo aquí. Curts sí que n’havia fet, però llargs, cap fins ara. 

‘Fred’ estrena l’ajut del ministeri a les produccions audiovisuals. N’hi ha prou, amb aquests 100.000 euros?
Amb el que costa avui aixecar una pel·lícula, aquests 100.000 euros donen com qui diu per escriure el guió. Però està bé que hi siguin, evidentment, tot i que Andorra no té pròpiament una indústria cinematogràfica i és difícil que la tingui, de la mateixa manera que no hi ha un Teatre Nacional amb companyia estable on es programi periòdicament una temporada. Les proporcions del país probablement no ho permeten.

Una queixa recurrent quan venen produccions de fora són les traves burocràtiques.
Sé que des de producció han tingut problemes per gestionar els permisos de tècnics i actors. Pensa que una pel·lícula com aquesta pot moure un centenar de persones. Gestionar aquest volum de gent no és fàcil, i si a sobre la paperassa es complica... Però dit això, em consta que ens hem trobat la millor voluntat, que tothom hi està posant el que cal perquè surti bé. I això no és tan evident. No és tan fàcil de trobar, aquesta predisposició.

Ve de rodar ‘Libertad’, abans va protagonitzar ‘La vampira de Barcelona’, i va ser mossèn Jaume Colell a ‘L’enigma Verdaguer’: està ‘on fire’.
Sí, però en aquest ofici no se sap mai. Quan et surt feina has d’aprofitar el moment perquè enlloc està escrit que aquestes ratxes siguin eternes. No em queixo, en absolut.

A ‘Libertad’ fa de capità de la guàrdia civil. Qui li ho havia de dir!
Més que de la guàrdia civil, del cuerpo de escopeteros, que era el cos que va precedir la benemèrita. Som cap al 1808, i el meu personatge, que es diu Expósito, és un dels principals. El protagonista, per cert, és Isak Férriz, que hi fa de bandoler. Jo el persegueixo. És la primera vegada que coincidim.

Serà una mena de ‘Curro Jiménez’ en versió postmoderna?
En absolut, perquè així com a Curro Jiménez el bandoler està idealitzat, és una mena de Robin Hood, aquí els bandolers s’acosten a la figura històrica, eren fugitius de la justícia que anaven pels pobles i robaven el que podien, i que no sempre eren estimats. No és una sèrie amable. 

Entre el capità Expósito, el periodista de ‘La vampira’ i l’atribolat Antoni de cal Riot, amb qui es queda?
Són tres papers afortunadament molt diferents. Cadascun té la seva cosa. 

Se li dona millor ser el bo o ser el dolent?
M’és indiferent. Però l’experiència em diu que de vegades els bons, i sense voler!, són més dolents que els dolents. En fi, interpreto personatges que reaccionen davant les situacions que es troben, amb tota la seva complexitat. No me n’he trobat mai cap d’absolutament bo ni absolutament dolent. Tampoc cap persona.