El coronavirus no va ser el primer

La pesta del 1652 va obligar el Consell del Morbo a prendre mesures dràstiques per frenar l'epidèmia.

“Dit Consell mane a Toni Nagual que mano als tres [que] són vinguts de Serdània, qui són lo Mateu Teixidor i Miquel Valls o Rivol i Andreu Bernat, que vagen a purgar a dits llochs, i la muller d’Andreu Bernat que s’és barrejada ab son  marit, que purgo juntament ab ells, i lo fill de Mateu Teixidor així mateix  i que tingue termini de quaranta dies; i si no volen estar ab la forma deguda a dits llochs, que se·ls poso guardes de vista, de dia un home ab armes i de nits dos hòmens...” Mesures dràstiques i excepcionals com aquesta que el Consell del Morbo -nom sensacional- va aplicar  a la colla del tal Nagual que van proliferar l’estiu del 1652 per aquí dalt. Perquè no és ni remotament la primera vegada que una èpidemia toca el timbre de casa.

En aquella ocasió era la pesta, que segons consta en l’acta de la sessió del Consell del 12 d’agost d’aquell any s’havia declarat “en molts llochs de Serdània”. Els prohoms no van tenir manies a aplicar un règim severíssim, que bàsicament es resumia a decretar una quarentena salvatge per als sospitosos d’haver trepitjat terra cerdana. Nagual i companyia els van confinar –per utilitzar la terminologia actual– a la Font Podrida laurediana, quin lloc més adequat per “purgar” una presumpta malaltia. Vigilats de dia i de nit, si es mostraven repatanis i a compte dels confinats, que n’havien de pagar “gasto i jornal de tots junts”, i tot, “sota pena del cot de la Terra i del Morbo”. L’ombra de la sospita s’estenia com hem vist sobre la parentela –la dona d’Andreu Bernat és obligada a purgar amb ell– i fins i tot sobre els animals de la casa: en aquest mateix cas, el Consell va ordenar Matheu Teixidor “que mato lo gos que té, i si ell no·l matar, dit Nagual que i fasse anar hòmens o home armat a tirar-li”. Glups.

La quarantena era la mesura estàndard, i no tothom s’hi avenia. Al fadrí Thomàs Ricart, veí d’Engordany i de qui es diu que “és estat en Serdània”, se li ordena que “vaje a la roca o covia de la Plana [...] i allí aje de estar lo temps acostumat, que és quaranta dies, i que cada vespre aje fer senial ab foch en vista de les Caldes”. Es veu que ja s’hi havia negat una vegada, així que se l’amenaça amb la pena del recot i es preveu que “en cas que no vulle ahseptar-i, que se li fasse manament isque de la vall durant lo temps dalt dit, i aje de protar quan tornarà sertificatòria de salut”. Un altre repatani, amb tendència a la fanfarroneria -Pere Llois, dit Labèrnia-, es veu que va tenir la imprudència de vantar-se en públic que “dinés tingués, no restarie per dit Consell de anar a comprar i vendre i comersar a dites parts de Serdània”. La petulància del bon Pere no va ser ben digerida pels honorables consellers, que van ordenar “al senyor batller, capità o deseners que·l captureon i farrar-lo fasen i estret estigui quatre dies per dita desobediència”. Estil Putin, vaja.

I una advertència final, perquè l’exemple de Pere no s’estengui entre els atribulats andosins:  “que s’esta ora en avant no i aje ningun abitant vaje fora de les presents valls que no porto sertificatòria de ont és anat i passat i tornat, dia per dia [...] i en tal cas atrevís anar a les parts dites prohibides, que no entro dintre de dites valls, que no l’admetran, ans be sie acossat fins donar-li lloc de purgar dins dita vall, sino que se’n vaje fora a fer quarentena, ab tal tingue a viure de sa asienda, i si no·n té, vaje fora ab tota puntualitat; asò entenent los que aniran de son mal cap d’esta hora avant”. 

Estem advertits: no tinguem mal cap.

El tancament de fronteres del 1720: de nou, la pesta

La de la pesta va ser una amenaça recurrent fins ben entrat el segle XIX. El 1720, per exemple, se’n va declarar un brot a Marsella, i no trobem el Consell de la Terra mobilitzat per preservar la salut pública. Més o menys, com ahir van fer els seus successors. En la sessió del 8 d’agost, convocada “sabent aver-hi contagi en Fransa”, es va decretar una bateria de mesures per evitar que el bacil  passi la frontera. La primera de totes, més testimonial que una altra cosa, és una missa de “devoció al gloriós sant Roch, implorant lo divino auxili a Déu nostre Senyor nos vulgue guardar de tot mal contagiós”. Immediatament després, i per si no n’hi hagués prou, el Consell clausura expeditivament la frontera per la banda francesa, i ordena “posar guardes a les montanyes per tenir lo comers libre en Catalunya”. Resumint, desplega homes armats al port de Siguer, a Fontargent i a la devesa d’Encamp i d’Andorra la Vella. Una mesura que no devia ser suficient a ulls catalans, perquè el 24 de setembre, un cavaller Damas es lamenta que el governador d’Urgell no permeti el comerç amb Catalunya, sobretot perquè la pesta està confinada a Marsella, assegura, i a Barcelona s’ha registrat un nou i virulent brot importat per les tropes provinents de Sicília.