Què en quedarà?
Bon Dia tingueu!!
Soc persona de risc, entre d’altres malalties soc diabètic i tinc problemes cardiovasculars. Això em permet sortir cada dos dies al Centre de Salut i de tornada compro el pa i alguna cosa més per menjar. Durant aquest passeig veig moltes furgonetes de repartiment de queviures, alguns cotxes particulars i molt poca gent que, si s’han de creuar amb tu, et miren amb la cara d’estar veient un assassí o un leprós de la Bíblia. Fins i tot els que et coneixen dubten si saludar-te per por que els encomanis alguna cosa. He tornat a veure i sentir els ocells pels carrers i fins i tot alguna altra bestiola passejant-se com si fos casa seva.
La por ens ha fet descobrir un món nou, desconegut fins ara, i amb un objectiu comú: el bé global de la nostra societat.
Hem descobert un Govern esplèndid amb una comunicació franca i directa i un sentit de país difícil d’imaginar mesos abans, i un ministre de Salut que ja té el seu propi club de fans.
Hem descobert un personal sanitari que ho està donant absolutament tot per la nostra salut a canvi de patir ells en la seva, sigui per infecció o per excés de treball.
Hem descobert que el personal de la nostra botiga de queviures segueix al peu del canó perquè nosaltres puguem anar a buscar allò que devorarem a casa, amb ànsia o desgana.
I també hem descobert que els diferents cossos de seguretat vetllen per nosaltres i fins i tot ens animen a seguir.
Però jo em pregunto, quan tot això hagi passat i intentem recuperar la normalitat...
Ens tornarem a abraçar, petonejar, donar la mà i ser tan efusius com érem fins ara, o la por haurà deixat la seva marca?
Quan anem al metge o a urgències i ens toqui esperar, aplaudirem el personal sanitari per la feina que fan i no direm allò de “pel que cobren...”?
Quan els cossos de seguretat ens posin una multa per aparcar malament o parlar pel mòbil, els aplaudirem per estar fent la seva feina ben feta?
Quan anem a comprar, mirarem de no voler ser sempre els primers, de no amuntegar-nos a la caixa amb el motiu que tinc molta pressa i deixarem fer al personal la seva feina amb normalitat?
El Govern i polítics en general continuareu amb l’esforç de mirar pel conjunt del país i deixar-vos de picabaralles estèrils i d’ensenyar qui la té més grossa (la raó, la bossa de diners, és clar)
Permeteu-me que ho dubti. La nostra memòria és curta de mena. Una part volguda i l’altra instigada. Instigada per aquest liberalisme econòmic ultrabèstia que només busca el benefici immediat i que va entrar en crisi el 2008. I vam rebre nosaltres per culpa dels bancs. I es va retallar en Salut, Educació i Cultura, bàsicament al mateix temps que els salaris no s’apujaven i encara els havíem de donar gràcies per seguir vius. L’any 2012 un informe del Fons Monetari Internacional alertava que l’augment de la longevitat de la gent és un risc de gran magnitud pel seu impacte financer i que el que cal és augmentar l’edat de jubilació i rebaixar les pensions. Us sona?
I ara resulta que ens ha de salvar el sistema públic! Perquè allà on no arribarem els privats, el Govern ens haurà de donar un cop de mà. I si no? Què farem? Ho deixarem córrer i ens tornarem a deixar trepitjar mentre molts segueixen, a casa, acabalats, sense dir ni piu?
I penseu que aquests dies sense sanitat, educació i cultura, què hauríem fet? Sense llibres, ni música, ni vídeos , ni una educació a nivell escolar i a nivell personal mínima? Hem descobert que els elements multimèdia serveixen per a moltes més coses que per xatejar.
Si us plau, no tornem a ser els imbècils egoistes i unipersonals en què ens han convertit fins ara només pel pur consumisme i fem un pas endavant. No ens cal ser més guapos ni tenir el millor mòbil per ser feliços. Aquests dies ho heu vist.
Moltes gràcies a tots el que sabeu que les heu de rebre. Als altres algun virus us ho cobrarà.
Au! Bon dia a tothom.