Tacticisme, oportunisme i lleialtat institucional

Així com la majoria dels ciutadans hem entès que el confinament és la nostra més eficaç arma de combat contra la Covid-19, i tan sols una part mínima però molt visible i especialment irritant de la població ha interpretat que la consigna de quedar-se a casa no anava amb ella, també els partits polítics han assumit en general la gravetat de la situació i s’han abstingut de practicar un electoralisme oportunista i gallinaci. Amb alguna excepció: la primera, el vídeo amb què DA va intentar capitalitzar fa uns dies l’eficàcia d’un confinament que és mèrit de tots, no seu. I segona, el paquet de propostes que el PS va presentar ahir, precisament ahir, per fer front a les conseqüències econòmiques de l’emergència sanitària. El problema no és (tan sols) que algunes de les propostes ja formin part de les mesures incloses a la Llei òmnibus, assenyaladament, l’exclusió de la Covid-19 com a causa de força major per a la suspensió del contracte laboral, o la flexibilització dels ajuts a l’habitatge i a la prestació per desocupació involuntària. Tampoc ho és que el PS s’hagi arrogat amb fair play dubtós la paternitat de la reducció del lloguer a les empreses que s’han vist obligades a tancar. El problema és sobretot el moment, en plena negociació de la segona i crucial fase d’ajudes, tràmit que reclama discreció per arribar a un consens que el faci assumible com a propi per totes les parts. El tacticisme s’ha imposat en aquesta ocasió a la lleialtat institucional i, sobretot, a la lleialtat al ciutadà. Tant de bo sigui l’última. A dreta i a esquerra.