Un passeig pel camí ral

L'historiador David Mas repassa l'única ruta en què fins a principis del segle XX es va poder circular per l'interior del país. Ho fa en la tercera de les càpsules d'història que l'Insitut d'Estudis Andorrans i el Centre d'Estudis Històrics i Polítics han programat durant el confinament.

El confinament té coses bones, per no dir estupendes. Per exemple, les càpsules que l'IEA i el Centre d'Estudis Històric i Polítics han començat a penjar aquesta setmana a les xarxes. Convé deixar-s'hi caure de tant en tant per endur-se sorpresetes com el retrat aproximat de l'antic camí ral que dimecres ens va regalar l'historiador David Mas. És cert que hem parlat altres vegades de la xarxa de carreteres, tímidament iniciada el 1911 per la banda del Pas de la Casa, i dos anys després, quan el bisbe Benlloch va inaugurar amb el rebombori reglamentari en un fill del Llevant espanyol el tram que transcorria entre la frontera espanyola i la capital. Ja saben que vam haver d'esperar fins als primers anys 30, amb la concessió de Fhasa, per veure completada la xarxa interior. El cas és que del camí ral poca cosa se n'ha dit. Amb prou feines un article del mateix Mas a la revista Ex-Libris, així que l'ocasió és excepcional.

Doncs explica l'hisrtoriador que fins a l'agost del 1913, amb la inauguració del tram del bisbe, per l'interior del país era impossible circular-hi en vehicle de rodes. No ja amb cotxe, és que tampoc amb carruatge, diligència o tartana. L'única via de comunicació existent erael camí ral, que es ramificava seguint l'eix de les tres valls del Valira. Aixi que l'única forma de moure's pel país era a peu o a lloms de mula, que era el mitjà de transport habitual per a les mercaderies. De fet, existia un ofici, el de traginer, que s'ocupava precisamment d'això: que li demanin a Casi Arajol, que prové d'una llarga nissaga de traginers.

El camí ral arrencava a la frontera del Runer, però entre aquest punt i Sant Julià s'ha perdut: el traçat de la carretera del 1913,que és en bona part l'actual, se'l va cruspir. De fet, i com recorda Mas, l'únic tram que se n'ha conservat és el que travessava el poble de Sant Julià, amb epicentre a l'hostal comunal de la plaça major, última parada (o pimera, segons es miri) abans de reemprendre la marxa. Per això era, diu l''historiador, el més gran dels hostals del país. El camí seguia per l'antic carrer cavallers -avui, Doctor Palau- i travessava el Valira pel pont de la Margineda. A partir d'aquí torna a desaparèixer, víctima de nou de la carretera del 1913, però ressurgeix, ja a Andorra la Vella, just a Gravada de Tobira, per on pujava cap al carrer major. Atenció, perquè si sempre s'havien demanat don prové el nom de Gravada de Tobira, Mas ens ho explica: resulta que d'empedrar un camí se''n deia grabar-lo, i naturalment, el tram de Grabada de Tobira estava reglamentàriament i és probable que tambñe excepcionalment empedrat. 

El camí de senders que es bifurquen (a la Creu Grossa)

Per l'antic carrer de la Vall fins a la plaça major, actual plaça Benlloch, que era un altre punt central de l'itinerari. Però atenció, perquè com adverteix Mas, el camí ral no continuava com ens podria semblar arra per la veina plaça Rebés, que fins als anys 30 va ser terra d'horts i safaraeig, sinó que se n0anava cap al Cap del Carrer, entre les cases Molines i Guillemó, entroncava per les Canals cap a l'actual avinguda de Meritxell i a l'alçada de la Creu Grossa es  bifurcava. El ramal que seguirem ara s'enfilava per Bisbe Iglesias, passava per l'ermita de Sant Andreu i per sota de Sant Ermengol per desembocar al pont Pla, paral·lel al rec i un dels trams millor conservatts de tot el camí ral, diu Mas.

A partir del pont Pla desapareix de nou, victima com ja hem vist de la carretra, per ressorgir camí de Sant Antoni de la Grella. El pont servia òbviament per creuar el riu, i una altra vegada aprofita aquí l'historiador per una suculenta digressió etimològica: Resulta Sant Antoni es diu de la Grella, perquè grella és el nom exacte d'un pas esttret. En aquets punt el camí ral ho era tant, però tant, que es va haver d'excavar el pas a la roca viva. I que l'ermita estigui sota l'advcació de Sant Antoni tambe té tota la lògica: és el patró dels traginers. En fi, el cami ral tampoc no acabava d'entrar a la Massana, sinó que passava per la mola de cal Tteixidor, diu Mas, i transcorria per la zona de Santa Caterina, arran de la Farga Rossell, cosa també lògica perquè facilitava la càrrega i descàrrega de mineral de ferro i del producte acabat.

De camí cap a Ordino passava per la farga Areny -avui se'n conserva tan sols part de l'estructura, integrada en una granja- i per Santa Bàrbara, i de nou esquivava el poble: el camí ral no s'enfilava fins a Ordino, passava per l'antiga serradora de cal Nadeu i arribava a Sornàs, on se li perd de nou la pista. No reapareix, adverteix Mas, fins passat Llorts, i des d'aquí s'enfila cap a les Salines per dirigir-seja cap a França pel Serrat, la vall de Ralb i el port de Siguer, territori de traginers, contrabandstes i passadors.

Però tornem a la Creu Grossa de la capital, on el camí es bifurcava. En lloc de pujar cap a Bisbe Oglesias, tirem cap a Escaldes, on  diu Mas que el cami ral hi arribava per dos ramals: un que venia per la banda de l'Obac, després de travessar el Fener -desaparegut, ja saben, en la catastròfica esllavissada del 1865-, i l'altre, per l'Oest, des del pont dels Escalls cap a Engordany i fins a la plaça de Santa Anna. Des d'aquí pujava fent marrades, diu Mas, cap al coll de Caldes -res a veure amb l'actual traçat de la  carretera general, que data dels anys 30- i xino xano fins a Encamp vell, arran de Santa Eulàlia, en un ttraçat que li va copiar la carretera. D'Encamp al peu de les Bons, Torre En Pregó, Meritxell i Prats, un tram aquest últim encara parcialment empedrat, i que serveix per comprovar la proliferació de fites esprituals que puntuaven el camí, des d'esgléies fins a creus de terme i oratoris. La ruta desembocava a Canillo per la capella de la Santa Creu, i enfilava cap a Soldeu passant, és clar, per Sant Joan de Caselles. I  a Soldeu, en fi, culminava el camí ral. Per arribar a França -recordem que el camí entre el Pas i Soldeu no es va obrir fins al 1911- calia pujar el port Dret, ki baixar cap a Merens per la vall de Sant Josep.

Si els ha interessat ni que sigui rmeotament, en fi, provin amb la càpsula que Joan Massa va dedicar dijous al procés constituent, i amb la que Meritxell MMateu consagra avui al rescat de les pintures murals de Santa Coloma. Poden recuperar de passada La Solana d'Andorra, amb què Jordi Guillamet va estrenar dilluns la secció, i Les xarxes d'evasió, a càrrec naturalment de Claude Benet. I dilluns, més.